VUITENA SETMANA DE CONFINAMENT

VUITENA SETMANA DE CONFINAMENT


Aquesta ha estat la setmana de la llum al final del túnel. La idea del desconfinament s’ha fet realitat en el nostre imaginari col·lectiu. Sortir a córrer, passejar, escoltar el riure de nens i nenes jugant al carrer, un parell d’hores de sol per la gent més gran i, els afortunats que han pogut, veure el mar. El mar.

Però també ha estat la setmana on hem recordat, altre cop, que som una societat poc disciplinada. El trencament de les franges horàries, la manca de distància social, fer esport en companyia o no fer cas dels aforaments recomanats als comerços són uns exemples que, personalment, he observat reiterades vegades. No parlo del que circula per les xarxes, parlo del que he vist.

Però això, més que generar-me un sentiment de malestar per la irresponsabilitat dels altres que afecta a la meva pròpia seguretat i a la de la meva gent, m’ha fet pensar en dues o tres qüestions que intenten sortir d’aquest paradigma de la culpabilització dels altres per anar al concepte de la responsabilitat compartida. Simplement m’agradaria saber per què som tan poc disciplinats, més enllà dels tòpics llatins, i també si la comunitat universitària es diferencia d’alguna manera d’aquest clixé. Per fer-me una opinió una mica contrastada, ho he parlat amb diverses persones (col·legues, estudiants, periodistes, sociòlegs, psicòlegs i molts altres). Us haig de confessar que he après força coses. Les puc resumir breument en dues reflexions.

Primer, he après que l’acompliment de les normes es deriva directament de la capacitat que una societat té d’integrar-les i de fer-les seves. A més, que el mecanisme del funcionament col·lectiu està connectat amb el fet que allò que és norma encaixi amb la nostra manera d’entendre el món. Seguir normes o fer quelcom que no s’ajusti a allò que ens sembla raonable està destinat al fracàs. Clar, ara no seria el moment de gestionar la vida col·lectiva a partir de regulacions que no encaixin ni s’entenguin. Podria donar-vos una munió d’exemples de normes redactades amb tal nivell de confusió que, tot i volent fer-ho bé, semblen impossibles d’entendre. I compte, no és una qüestió jurídica, de cap manera. És una qüestió de claredat de criteri i de capacitat de comunicar com cal el que es vol fer i que aquest voler fer encaixi amb la lògica i coherència del que és possible. En el cas que no encaixi, és on ha d’aparèixer un mot maltractat: Pedagogia. Quan es norma per decret, sense que s’entengui del tot ni s’expliqui amb detall, el resultat és el desordre.

Segon, també he après que la comunitat universitària serà, en opinió de molts, un bon exemple de cura i atenció a la seguretat pròpia i a la dels altres. Dic això perquè no he trobat ningú que no estigui convençut de la nostra capacitat de seguir i fer seguir les pautes de protecció quan sigui possible tornar a ocupar els espais universitaris. Encara que sigui de forma parcial. D’una banda, em reconforta tanta seguretat en nosaltres mateixos i, de l’altra, em fa por que sigui una de les declaracions acadèmiques, tan habituals, per cert, basades en una certa autoconfiança no contrastada. Però prefereixo quedar-me en aquesta seguretat que no pas rebutjar-la. La concepció de la universitat com un lloc segur per a tothom és clau pel futur dels pròxims mesos. No només com un lloc de treball, que també, sinó com a institució que sap gestionar la seguretat de forma exemplar. Aquesta imatge de bona gestió ha de venir acompanyada de fets incontestables que reafirmin la nostra posició d’institució de referència. Missatges clars, normes simples, explicacions realistes sobre el futur, respostes clares tant per les preguntes més bàsiques com per les més complicades, normes sensates i factibles, fugir de l’alarmisme injustificat i, no puc deixar de dir-ho, amb la màxima transparència i consens. Sense aquests ingredients, i d’altres que vindran en el futur pròxim, correm el risc de contribuir a l’escenari de la confusió i de la manca de criteri.

Vam tancar les aules d’un divendres a un dilluns, aquesta era la part fàcil, vam passar de la presencialitat a la no presencialitat a empentes i rodolons, hem fet el que hem pogut. Ara toca gestionar la tornada i fóra bo no cometre els mateixos errors. Però, oi que això no passarà?

Tot i que tenim menys malalts, cal que seguim!

 

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 10 de maig de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies