TRETZENA SETMANA DE CONFINAMENT

TRETZENA SETMANA DE CONFINAMENT

Això del confinament va de baixa. Ja estem en la fase de confinament, però menys. Hi ha cotxes circulant i embussos de trànsit. Senyal inequívoc de la “nova normalitat”. Reconec que no m’agrada aquest terme. Em sembla que no existeix una nova normalitat. La normalitat es fa cada dia i mai és estàtica. A cada instant hi ha una nova realitat i, per tant, una nova normalitat. De manera que la dicotomia entre una antiga normalitat versus una de nova em sembla un solipsisme polític que només pretén fer-nos creure que tot un seguit de mesures (molt discutibles i moltes incongruents) estan definides per portar-nos a una situació de normalitat, essent aquesta diferent de l’anterior, però normalitat al cap i a la fi i sinònim de seguretat. No ens cal pensar, hi ha qui ho ha fet per nosaltres i ens condueix a una nova realitat de seguretat i benestar. No importa el que es perdi pel camí, només importa aquesta nova Ítaca que ens protegirà.

No vull menysprear la dificultat de tot plegat ni la magnitud de la tragèdia. De cap manera. Precisament per la seva importància m’agradaria que ens tinguessin en compte en el moment de prendre decisions que ens afecten i que determinen la vida de la gent. Aquesta idea absolutista que actualment impera en la gestió dels temes públics és molt preocupant, especialment perquè la digerim com si res i això no afavoreix a curt termini la generació d’una societat crítica i madura, que no sigui conduïda com un ramat.

La universitat pública no s‘escapa, òbviament, d’aquest panorama. No és responsable de la crisi de compromís social i polític que detecto en la nostra societat, però és còmplice per omissió. Aquí sí que ve al cas allò del qui calla, atorga. Potser no es pot fer de cap manera i ens costa comunicar allò que és l’essència universitària, que no és altra que la independència de pensament i el sentit crític com eina d’anàlisi. Ja parlarem del tema de la comunicació del sistema universitari. No en sóc expert i haig d’estudiar-ho amb més detall.

Però està clar que aquest seguidisme imperant i aquesta por a ser políticament incorrecte davant de fets inacceptables no ens permeten reconèixer en les universitats els valors que ens han definit des de fa segles. Més encara quan les universitats haurien de ser institucions preservades i segures enfront de les urgències de la política.

Les coses no apunten en aquesta direcció, el silenci universitari és pesat, ofega, és una llosa massa feixuga pels que voldríem veus altes i clares defensant allò que col·lectivament volem. Us deixo alguns apunts per tal que quedi clar que, amb contundència, elegància, lleialtat institucional, respecte per a tothom, col·laboració i perspectiva transversal (no pensant en la mirada curta dels interessos puntuals), les universitats no hauríem d’acceptar aquest estat de coses com a nova normalitat:

  • Alguna comunitat autònoma afavoreix, aquests dies, la generació de noves universitats privades. Tot el meu respecte per les iniciatives de tothom. Però amb criteris de qualitat i dins d’un mapa general i congruent de desenvolupament de l’oferta universitària amb indicadors coneguts i exigents.
  • Les retallades dels fons FEDER que hem conegut són una via d’aigua en la línia de flotació de la recerca. No és que el sistema sanitari no ho requereixi, ans al contrari. El problema és que es retalla on menys cal.
  • A hores d’ara no tenim ni la més mínima idea de com començar el pròxim curs. Els models que circulen són variats i, a voltes, incompatibles. Les informacions es modifiquen d’un dia per l’altre, no disposem d’una línia clara i definida. Alguns aposten per la presencialitat, altres per la docència en línia absoluta, altres opten per l’eufemisme docència mixta, això sí, amb percentatges molt variables.
  • Els discursos giren al voltant del reconeixement de la feina feta, es parla d’empatia i capacitat de compromís, es refugien en la tradició i les ganes de fer. Tot és cert. Però en cap discurs apareix la paraula “recursos”. Ni un sol cop. Les ganes, la voluntat i l’empatia en són claus, però no donen de menjar.

 

Encara hi ha gent malalta.

 

 

Sobre todo, que seáis felices, porque la vida es urgente.
Pau Donés

 

 

Joan Guàrdia i Olmos
Barcelona, 14 de juny de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies