Temps de solucions

Temps de solucions

Fa dies que he estat llegint diversos articles de diaris, assaigs i capítols de llibres en relació al sistema universitari i de recerca català. Ja ho he comentat en diversos llocs però reitero la necessitat d’una lectura acurada del llibre de Vilalta (2019)[1], especialment cada cop que aparegui “la feina per fer” o “el demà de les universitats” o la paraula “repte o reptes”. S’obté una imatge molt intensa del que som i del que no serem si no actuem a temps.

 

Fa molt que em pregunto com és possible que davant de tants diagnòstics comuns no hi hagi un moviment col·lectiu, de tota la comunitat universitària, que impulsi una veritable sacsejada al sistema universitari i de recerca. Potser no és el més important que ha de resoldre el nostre país (i menys amb els temps que corren), però està clar que és una qüestió fonamental. El Rector Caparrós (UB), en el seu discurs d’inauguració del curs 2002-2003, va dir que els universitaris podem ser solidaris i alhora reivindicatius. Després de tants anys de solidaritat, potser ara és el temps de la reivindicació. Utilitzant una frase que s’ha fet famosa aquesta setmana, “som solidaris, però no idiotes”.

 

Però, què fa que no hi hagi una reacció més potent i més forta per part de la nostra comunitat? Com és que davant de tants i tants anys de pèrdua de pressupost i de múscul, seguim mantenint posicions destacades en els rànquings universitaris? Doncs donant voltes al tema i recordant algunes de les coses que vaig aprendre, he recuperat dos mots molt psicològics però que ajuden a explicar el que hi ha (extret de viquipèdia):

 

Agnòsia, (del grec ἀγνωσία: desconeixement), és la interrupció en la capacitat per reconèixer estímuls prèviament apresos o d’aprendre’n de nous sense haver-hi deficiència en l’alteració de la percepció, del llenguatge o de l’intel·lecte.

Anosognòsia (del grec: a, prefix privatiu + nosos, malaltia + gnosis, coneixement: “desconeixement de la malaltia”), és la situació patològica referida als pacients amb problemes neurològics (cognitius) que no tenen percepció dels seus dèficits funcionals neurològics.

 

El primer, parcialment, fa referència a la incapacitat de reconèixer les coses que ja coneixem i el segon (més ajustat encara) implica la incapacitat cognitiva de reconèixer la pròpia malaltia. I aquí estem. Em sembla que l’individualisme en l’àmbit universitari ha arribat a tal nivell que l’anàlisi que es fa (amb excepcions que apareixen als diaris i llibres) és tan local i de petita volada que no hi ha manera d’obtenir una idea de comunitat que permeti tenir gnosis (reconèixer el que sabem) del que està succeint.

 

Els acadèmics vivint en un món tan competitiu, tan sotmès a contínua avaluació, tan burocràtic i amb recursos tan limitats, que amb prou feines podem pensar en el sistema. Prou fem amb fer. El PAS configura un esquema paral·lel al dels docents i investigadors que també és presoner d’una burocràcia insuportable. Però, a més, fa massa anys que no els impliquem en la modernització de la universitat, i la seguim gestionant com a finals dels 70, sense donar-los la possibilitat d’especialitzar-se i ser molt més crucials en el futur de la universitat. Seguim pensant en ells i elles com a administratius i no com a tècnics especialitzats. Pel que fa a l’alumnat, la universitat ja no ocupa el lloc de privilegi que tenia quan jo era estudiant. No som el seu punt de referència. Hi ha una distància enorme entre alumnes que estan per sota dels trenta anys i un professorat universitari envellit. Si volem dades les podem obtenir fàcilment: Enquesta de Satisfacció de Graduats i Graduades (AQU Catalunya) (http://www.aqu.cat/doc/doc_13354477_1.pdf). La docència requereix d’una actualització urgent que no estem fent. L’alumnat no està implicat (engagement) i també hi ha dades sobre això.

Amb aquest panorama, els que proclamen a tort i a dret que el sistema està malalt són minoria i sempre són els i les mateixes i repetint els mateixos tòpics. Atenció, un tòpic ho és per la seva reiteració, no per que no sigui veritat. Fa molt temps que sento dir al Rector Tugores (UB) que el futur d’Europa passa per les universitats. Probablement nosaltres som una de les institucions més antigues d’Europa que ha fet més per construir Europa. Doncs ara el que cal és posar-nos a la feina. Trigar més és suïcida.

 

 

Joan Guàrdia i Olmos

 

 

[1]Vilalta, J.M. (Dir) (2019). Construint la Catalunya del Coneixement (1985-2015). Tres dècades que han trsnbformat el país des de les universitats i la recerca científica. Barcelona: Editorial UOC

 

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies