SISENA SETMANA DE CONFINAMENT

SISENA SETMANA DE CONFINAMENT


Aquesta setmana hem entrat en allò que podríem anomenar “la bogeria del desconfinament desorganitzat”. No és que la frase sigui gaire aclaridora, però sorgeix de l’aglomeració de coses que s’han donat i que, en principi, no haurien d’estar a la mateixa frase. Combinar “bogeria”, “desconfinament” i “desorganitzat” a la mateixa oració no seria l’opció més recomanable. Vaja, ho dic per contraposar-la a un “desconfinament ordenat i organitzat”.

“Bogeria” perquè aquí cadascú hi diu la seva i, a sobre, tots es refugien en les recomanacions dels experts per mirar d’acreditar qualsevol decisió que, a voltes, no té res a veure amb la pandèmia ni tampoc amb els objectius reals que se suposa que persegueix qui ens governa. L’espectacle del “campi qui pugui” comença a ser una realitat quotidiana; només cal seguir les innumerables propostes que s’han fet amb el desconfinament que avui ha començat pels nens i nenes. Tothom hi ha dit la seva, inclosa la Casa Gran. Només ha faltat que també hi digui la seva Donald Trump, per afegir-se a fer realitat la distòpia d’El sopar dels idiotes.

“Desconfinament” sembla inevitable i és una voluntat evident de la comunitat. Més enllà del temps acumulat de confinament, el cansament i la necessitat de recuperar una certa normalitat, s’ha d’afegir que la percepció social és de reducció del risc i del perill i, com no pot ser d’altra manera, qualsevol bona notícia exagerada es converteix, pel malalt, en un anunci d’alta definitiva. Vaja, estem fent volar coloms. Si alguna cosa tenen de bo els models estadístics és que són terriblement tossuts. Us recomano que dediqueu una breu estona a revisar les dades del Grup D’Anàlisi Quantitativa Regional de la Universitat de Barcelona  i, sense entrar en detalls, veureu que una simple inspecció gràfica us permetrà saber que queda molta feina per fer i que estem lluny de l’alta mèdica. Quan s’ha començat a parlar de “desconfinament” ens ha faltat temps per creure que tot està fet.

“Desorganitzat” és la més perillosa de les paraules, doncs equival a constatar que ningú està guiant de forma segura l’Enterprise. És el resultat acumulat de les dues paraules anteriors i significa un corol·lari terrible presidit per la improvisació. I, segurament, no és per mala fe i ni tan sols per incompetència. No ho crec. És simplement que qui té la responsabilitat de conduir la nau no s’ha adonat que la crisi és estructural. Ja no estem en aquelles dues setmanes en què podíem improvisar perquè ningú tenia el manual d’instruccions. Ara no podem improvisar més. Toca treballar estructuralment pels propers cinc o sis mesos, com a mínim. I tampoc es poden refugiar en “esperem a veure què diu el Ministeri” o “esperem a veure què diu la Generalitat” o “esperem a veure què diu el rectorat” (en el meu cas). La raó és molt simple i és que qui governa no està a la trinxera i no ha de donar explicacions davant la gent i si les dóna, són discursos polítics i oportunistes. En el meu cas puc explicar, per exemple, l’angoixa que els estudiants m’expressen per no saber encara ni com els avaluarem ni com serà el pròxim curs. Direu, no és tan important quan s’està morint tanta gent. I teniu raó, tota la raó. Però cadascú viu la seva situació com si fos única i també la gestiona amb els recursos que té. Els divuit anys no són un gran refugi davant de la gestió de la incertesa. A més, el mateix ministre d’Universitats acaba de dir que “potser sí que ens hauríem ja de plantejar els exàmens no presencials”. Magnífic.

Hem d’anar al davant dels esdeveniments i preveure escenaris. Governar vol dir decidir a favor del bé col·lectiu amb el coratge que obliga la situació. No cal buscar febles refugis en les decisions col·lectives que dissimulin la responsabilitat.

Tot això que dic, també s’aplica al sistema universitari. En exercici de la tan reclamada autonomia universitària caldria ara demostrar que en saben fer bon ús. Coordinació, la que calgui i més, consultar i consens en dosis màximes; sensibilitat, empatia i flexibilitat a dojo i, també, pensar que dictar una resolució o distribuir un document ajuda molt, molt, però no ho resolt tot. Us recomano l’article del Dr. Albert Ruda, Degà de la Facultat de Dret de la UdG, publicat al Diari de Girona, per saber que la gestió universitària d’aquesta crisi està deixant massa gent enrere.
Parlo amb molts companys/es de moltes universitats que tenen propostes tan sensates i interessants que sembla allò “d’una solució tan bona que mereix un greu problema”.

Disculpeu, el greu problema ja el tenim. Cuidem-nos dels malalts.

 

Ortega es incapaz de una traición, es incapaz de una falsa promesa, es, básicamente, incapaz
Vote a Ortega. Les Luthiers
Homenatge a Marcos Mundstock

 

Joan Guàrdia i Olmos
Barcelona, 16 d’abril de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies