S’HAN ACABAT LES OLIMPIADES

S’HAN ACABAT LES OLIMPIADES

Ja sé que ho sabeu, però em sembla que cal recordar-ho i dir-ho ben alt. Avís per a tothom, les olimpíades de Barcelona s’han acabat. Definitivament, sense pal·liatius ni excuses. Ara sí que els i les atletes han baixat de l’escenari i s’han apagat els llums i el glamur. Ja hem recollit totes les coses que les olimpíades del 92 ens han donat, les hem exhaurit, consumit, digerit i hem trobat la manera d’anar fent la viu-viu per estirar d’una corda que ja era molt prima i que, finalment, s’ha trencat. L’hem anat estirant 28 anys, no ens podem queixar del rendiment.

Tanmateix, la pandèmia ens ha acabat de trencar la corda. No només pel que fa al fet de viure del passat, també pel que fa a saber, d’una vegada, que som al segle XXI. Em sembla que hem trigat 20 anys en adonar-nos que això és així. Hem gestionat aquests primers vint anys de la mateixa manera que al final del segle XX i no tinc clar que hagi estat una bona idea.

Tinc el convenciment que així no podem seguir.

Podria argumentar-ho en diversos espais. Podríem parlar de l’anquilosament de determinats models econòmics que encara no veuen ni viuen la transcendència dels models macroeconòmics de base social, podríem discutir sobre els models de gentrificació, de l’ús de l’habitatge o dels models públics-privats per fer front a nous reptes. Podríem destinar temps a parlar sobre l’impacte de la revolució tecnològica i els canvis socials que implica. De les noves formes de fer política i de com s’ha d’interpretar la participació ciutadana en una societat molt més horitzontal. O simplement saber si els valors més líquids ho haurien de ser o no. Per no oblidar com s’integra la gestió de les coses amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Però jo només puc apuntar alguna cosa en matèria d’educació i sistema universitari. En aquest àmbit, estem exactament igual que al segle passat. M’ho facilita l’article publicat al diari Ara amb el clarivident següent títol: L’emergència de la transformació educativa. El podeu trobar en el següent enllaç: https://www.ara.cat/opinio/emergencia-transformacio-educativa_0_2526347414.html i ha estat publicat per especialistes gens sospitosos de la seva autoritat acadèmica i rigor: Xavier Bonal, Cèsar Coll, Francesc Pedró, Miquel Martínez, Jordi Riera i Josep Maria Vilalta. Els he llegit sovint i d’alguns d’ells he après el que implica educar i la gestió d’aquest verb. No us el comentaré, només us diré que en el títol ja es dóna la clau d’on som. Fixeu-vos:

  1. Emergència
  2. Transformació
  3. Educativa

 

Per si això no fos suficient, proposen 4 eixos que emmarquen aquesta transformació urgent, essent els següents àmbits primordials:

  1. Model educatiu
  2. L’equitat
  3. Els professionals
  4. Governança del sistema

 

No entro en el detall. Us prego que dediqueu cinc minuts i feu les vostres pròpies consideracions. Si en aquest sistema que ens proposen, hi afegiu les qüestions derivades de la recerca i innovació en un entorn internacionalitzat inevitable, tindreu un bon inici pel debat sobre com transformar les nostres universitats anquilosades i agafades a una burocràcia que les ofega. Com que les olimpíades s’han acabat, no us sembla que ja és hora de viure el que toca i afrontar el futur? Viure d’uns èxits de 30 anys enrere no sembla la millor opció. Us heu adonat que ja tenim més gent a les universitats que no van viure les olimpíades?

Joan Guàrdia i Olmos

Albons (Baix Empordà), 13 de setembre de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies