SETENA SETMANA DE CONFINAMENT

SETENA SETMANA DE CONFINAMENT


La docència on-line ha esclatat com a tema de debat constant. Si us fixeu, una de les coses que aquesta crisi ha posat en valor és la docència. Malauradament, ha hagut de succeir una pandèmia per veure que la universitat (en general) hagi dedicat temps i esforç a parlar, planificar, valorar, raonar, tractar, innovar i uns quants infinitius més al voltant de la docència. Com a conseqüència d’un fet imprevist, de cop i volta, no es parla de recerca i el debat està centrat en la docència. No és que em sembli malament, donades les circumstàncies, però també és cert que en matèria de recerca hi ha diversos aspectes que haurem de revisar després de la pandèmia, encara que l’eclipsi ocasionat per la docència ara per ara els amagui. Sembla que és difícil trobar l’equilibri just i les situacions de crisi no són el millor marc per trobar-lo, però no oblidem parlar de recerca quan tot això hagi passat.

Tot el que està succeint és tan gros que, a vegades, els detalls del nostre voltant es difuminen. Les conseqüències econòmiques de la crisi, els efectes socials i polítics de l’estat d’alarma, les conseqüències psicològiques del confinament, els efectes d’un estat amb regulació jurídica extraordinària, etc. Les conseqüències de la pandèmia es faran evidents en un ampli ventall de possibilitats: des dels estrictament personals, vitals, locals i interns fins a l’impacte en sectors dels quals, aparentment, ens sembla que són molt llunyans.

Jo reivindico el paper essencial del sistema universitari. Perquè s’entengui el que vull dir podria subscriure que “soc universitari, res del que és humà m’és aliè” (demano disculpes per l’adaptació). Precisament per això vull centrar-me en un aspecte que sovint oblidem, malgrat que formi part de l’essència universitària.

Avui vull dedicar unes breus reflexions a un aspecte que en les darreres hores, arran de les iniciatives de la Casa Gran, ha tornat a primera línia: el paper que la cultura ha de tenir en el procés de desconfinament i, encara més, en la normalització de la nostra vida. Dic “nostra” perquè no entenc la quotidianitat sense una presència intensa de la cultura. Algú dirà que durant aquestes set setmanes la cultura no ha desaparegut de la nostra vida, i és cert. Però ha estat així de la mateixa forma que els programes de la televisió, els programes de ràdio o la docència no presencial, és a dir, gràcies a la gent que l’ha regalat i a força d’esforços enormes de les persones i pocs de les institucions.

Doncs ara ha arribat el moment de pensar en la cultura com un mecanisme més per poder tornar a la normalitat (em perdonareu, però no vull emprar això de “nova normalitat”); doncs és inevitable assumir que la cultura és un catalitzador de vida i salut. Ara, no sóc capaç de trobar cap pla específic per a fer-ho possible, per afavorir la recuperació cultural, per apropar el valor afegit del fet cultural a la recuperació de la nostra vida.

D’altra banda, també hi ha qui argumenta que en temps tants dolents altra feina hem de fer abans de pensar en la cultura i el gaudi associat al fet cultural. No dic que això no sigui fàcil de dir, però també afirmo que és del tot injust i inexacte. I la raó d’aquesta afirmació cal trobar-la en el paper normalitzador que té el fet cultural. L’accés a la cultura i la nostra capacitat de gaudir-la serà un termòmetre excel·lent per a mesurar el nivell de normalització de la vida social.

La universitat, una institució meravellosa que no ha d’estar lluny de res, també haurà de col·laborar i ajudar per aconseguir-ho. Tant és així que espero que tinguem la capacitat de ser sensibles davant de la urgència cultural i treballem per convertir-nos en agents culturals actius. Fora bo anar preparant un escenari d’esclat cultural universitari on, propis i no propis, recuperem el goig cultural i facilitem que les polítiques públiques recuperin una idea simple que no s’ha d’oblidar: la cultura també implica recursos i inversió, i una cosa és l’excepcionalitat on hem fet el que hem pogut i una altra de molt diferent és mantenir la precarietat com a norma.

Potser trobeu que no cal fer massa soroll per reivindicar el món cultural i que és una qüestió molt òbvia. Però tinc la sensació de que les urgències són emprades com un argument ad infinitum per justificar massa coses que en situació de normalitat no serien acceptables. Em temo que la cultura, que és un dels parents pobres habituals, pot ser emprada més com una medalla a penjar-se que com un servei essencial imprescindible per la vida.
Ara que hi penso, oi que això es podria aplicar a molts àmbits de la vida pública? La pròxima setmana podem parlar d’això. Mentrestant, seguim cuidant malalts.

 

Homo sum, humani nihil a me alienum puto

 

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 3 de maig de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies