QUÈ PODEM FER PEL TEMA EPIF?

QUÈ PODEM FER PEL TEMA EPIF?

 

Segurament fa setmanes que heu sentit a parlar del tema EPIF, que vol dir Estatuto del Personal Investigador Predoctoral en Formación (efectivament, deixem de banda el terme predoctoral) i que va ser regulat pel Reial decret 103/2019, d’1 de març, i publicat al BOE número 64 de 15 de març de 2019. Dono totes aquestes dades perquè, com sempre cal recomanar, hem d’anar a les fonts originals.

Aquest és un Reial decret molt esperat pels doctorands perquè regula d’una manera molt més adequada els contractes predoctorals i perquè estableix un seguit de qüestions que calia normativitzar: des del nombre d’hores de classe que poden donar doctorands i doctorandes fins a una sèrie de millores econòmiques, a més de fixar en quatre anys la durada d’aquests contractes. De fet, seguim parlant de becaris i becàries que fan el doctorat per parlar d’aquest col·lectiu que, com és fàcil d’entendre, constituirà el gruix de la recerca i la docència dels propers anys. Per tant, parlem de la veritable pedrera de la ciència i la docència universitària.

El problema en l’aplicació d’aquest EPIF està en dues frases del Reial decret. La primera la trobem a l’article 6.1 in fine, quan diu:

 

“Sense perjudici del que estableixen els paràgrafs anteriors, en el cas que, per haver estat ja contractat el treballador sota aquesta modalitat, el temps que resti fins al màxim de quatre anys, o de sis en el cas de persones amb discapacitat, sigui inferior a un any, es podrà concertar el contracte, o la seva pròrroga, pel temps que resti fins al màxim establert en cada cas.”

 

Això implica que aquelles persones contractades sota aquesta fórmula i que tenen contractes de tres anys (les retallades van escapçar un any) ara poden tenir una pròrroga d’un any fins arribar als quatre (sis en casos de discapacitat). Però la cosa no acaba aquí perquè en la disposició final quarta del mateix Reial decret s’afirma que:

 

“L’aplicació d’aquest Reial decret no suposarà un increment de la despesa pública.”

 

Genial! Augmentes fins a quatre anys la durada dels contractes, incloent els vigents, i no pot implicar un augment de despesa. Així sí que és fàcil legislar, oi? En conseqüència, algú haurà de pagar la festa i, òbviament, només hi ha dues possibilitats. La primera és que el pressupost de les universitats assumeixi aquest any més de contracte (aproximadament uns 16.500 € per persona) i la segona és que ho deixin de cobrar els becaris i les becàries.

Segurament no cal que us digui quina de les dues solucions s’ha donat. En alguns casos les universitats han optat per denunciar judicialment aquest escenari i en altres s’ha entrat en una via morta de negociació, o bé amb l’administració o bé amb els i les afectades. Resultat de tot plegat: la gent jove que fa recerca segueix en situació de precarietat, doncs en moltes universitats no s’ha regularitzat el tema. S’ha augmentat el seu sou una mica com disposa l’EPIF, però no poden accedir al quart any de contracte. Que hi podem fer?

No és fàcil, però l’actual escenari és el pitjor pels joves. Afecta a tots els àmbits de la ciència. Qualsevol tesi doctoral triga molt més de tres anys. He revisat la durada de les tesis del nostre grup, mig de socials i mig de neurociències. Cada article publicat suposa un mínim de vuit mesos de feina, i el primer de cada tesi ha trigat en fer-se un mínim de 18 mesos per enviar a publicar. Potser som un grup poc eficient, però em sembla un temps de referència habitual. El primer treball, entre fer-lo i publicar-lo, pot trigar entre 24 i 26 mesos. Els 36 mesos es queden curts i, per tant, es justifiquen clarament els 48 mesos. Insisteixo, això val per a Belles Arts o per a Biologia. No hi ha diferència; hi ha diferents formes de fer ciència, però no hi ha diferents rigors quan fas ciència.

Dit això, la solució no pot esperar més. Cal prorrogar els contractes pel seu quart any, fer-ho de forma progressiva perquè els costos estiguin distribuïts a mesura que els contractes vagin arribant al quart any, i cercar formes mixtes de finançament que impliquin, en la mesura del que sigui possible, des dels projectes de recerca finançats fins alguns dels overheads que generen molts tipus de recerca, o bé recursos propis de les universitats que permeti el capítol 1. Al cap i a la fi, estem parlant del futur. I el futur té un component que no es pot deixar de banda i és que no es pot aturar. De manera que més enllà del tactisme de com gestionar qui paga la festa, no deixem de garantir l’estabilitat de la gent jove.

 

 

Joan Guàrdia i Olmos

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies