PRIMERA SETMANA DE CONFINAMENT

PRIMERA SETMANA DE CONFINAMENT

Després de vuit dies sense sortir de casa, excepte per raons estrictament de subsistència, i a la vista de les darreres dades del que estem vivint, la veritat és que no em sembla moment de moltes reflexions universitàries. A l’extraordinària gravetat del que succeeix cal afegir uns quants aspectes que, quan passi tot això, caldrà avaluar, perquè el món i tot el que ens envolta serà diferent. Molt diferent.

D’entrada caldrà revisar la manera de fer en alguns àmbits. Per exemple, l’impacte de les xarxes socials està modificant la transmissió d’informació i la comunicació, ha esdevingut font de recomanacions sanitàries i, al mateix temps, de confusió i de neguit. Si ja teníem clara la potència de les xarxes socials, ara l’efecte s’ha fet encara més contundent. I de la mateixa manera que ens ajuden i ens informen, també hi ha qui les fa servir matusserament per treure’n benefici o, simplement, per fer-se publicitat gratuïta aprofitant l’excepcionalitat del moment. Després que hagi passat tot, caldrà posar a tothom al seu lloc.

Hem convertit Skype en el saló de casa. Constantment estem enganxats a Skype. La quantitat d’adreces Skype s’ha multiplicat per tres en aquesta setmana i encara sort que el tenim. A més, hem fet un pas molt important en la docència no presencial. Al marge de la nostra voluntat , la realitat és aquesta. Negar-ho és absurd. Aquesta ha estat la innovació docent més gran descrita en el sistema universitari. En qüestió de dies tothom s’ha posat a treballar on-line i sense massa coneixement ni experiència, i amb pocs recursos i xarxes febles. Ves per on, fem classes i els estudiants responen. Però després de tot això haurem de pensar quines han estat les conseqüències, especialment perquè l’èxit de tot plegat només és mèrit de l’esforç del professorat i de l’alumnat que, deixant de banda les dificultats, mirem fer normal aquest nou format de classes. Haurem de recuperar les discussions que el professorat té a través de xarxes paral·leles per ajudar-se a fer millor les classes. Aquí les declaracions oficials serveixen de ben poc o de res.

Finalment, vull fer una breu referència al paper del sistema universitari front la crítica situació i la urgència que tenim de sortir d’aquesta crisi. Moltes facultats i departaments, molts investigadors i investigadores, molts serveis científics i tecnològics s’han ofert a col·laborar. Han recollit material i la seva dedicació i solidaritat és admirable. Però ben pocs han estat cridats pel seu rol de científics. I potser caldria pensar què ho justifica i on hem de millorar o, potser, assumir quin és el nostre veritable paper. Després que tot això passi ho haurem de valorar i no pas oblidar-ho.

La realitat s’imposa i tenim gent malalta que s’ha de recuperar de seguida. Els discursos autocomplaents per després.

 

 

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 22 de març de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies