PER QUÈ CAL UNA NOVA LLEI D’UNIVERSITATS?

PER QUÈ CAL UNA NOVA LLEI D’UNIVERSITATS?

Fa un grapat d’anys que la comunitat universitària demana una nova Llei d’Universitats d’àmbit estatal. Perquè tothom se situï, els preceptes orgànics que regulen la universitat espanyola daten de la Ley de Reforma Universitaria del 25 d’agost de 1983 i una posterior reforma per adaptar-se (és un dir) al Pla Bolonya coneguda com la famosa 6/2001, de 24 de desembre. No tota la part d’aquesta darrera reforma és orgànica, però són detalls que ara no cal analitzar.

Ben mirat, tampoc fa tant que la reforma és vigent i en un entorn de més consens que l’actual s’hauria d’esperar que una llei d’aquestes característiques es fes de manera que durés uns quants anys. Però perquè això sigui possible les lleis s’han de consensuar, pensar amb detall, valorar entre tots els actors implicats, donar a conèixer amb temps i fer pedagogia de la seva aplicació. No dic res de nou si afirmo que poques d’aquestes condicions es van donar i encara menys en una llei d’acompanyament de pressupostos que fes factible el que es volia.

Els límits de l’actual llei i la realitat de la vida universitària pel que fa a docència, la recerca i la transferència és tan diferent del 2001 que van més enllà de ser una llei desfasada. És una llei que lliga, impedeix, limita i qüestiona l’autonomia universitària, i que debilita la capacitat de decisió estratègica de les universitats públiques. I encara més, no permet una cosa tan senzilla com la de generar estratègies i polítiques de professorat perfilades segons models d’universitats i/o especialitats científiques. Com en d’altres casos, aquest esperit igualador i retallador de les diferències i de la diversitat presideix la voluntat del legislador. Encara som darrera d’un esquema més propi del segle XVIII que del XXI.

 

Hores d’ara tot són rumors en el nou Ministerio de Universidades. Encara no sabem els noms dels segons, dels tercers i dels quarts nivells, tot i que la notícia decebedora és que sembla que no hi haurà Secretaria d’Estat. Per ara tot és un anar i venir de noms de futuribles Directors i Directores. Per si de cas, no em resisteixo a dir, abans que sigui massa tard, que una nova Ley de Universidades és imprescindible i urgent, com a mínim, per tres grans raons:

  1. Totes les universitats capdavanteres del nostre entorn disposen de sistemes de gestió i d’acció infinitament més àgils que els nostres. Clar que es pot fer molt dins de cada universitat, però el marc general està generat a partir de la desconfiança i no pas de l’autonomia.
  2. El sistema espanyol és profundament asimètric i amb unes diferències tan grans que qualsevol posició que no sigui la de descentralitzar la gestió de les universitats està destinada al fracàs. Cal anar a un sistema molt més independent de regulacions generals igualadores. Les universitats hem de poder decidir sobre què, com i quan generem les nostres opcions estratègiques.
  3. Els sistemes de qualitat s’han de repensar urgentment. El rendiment de comptes no és aliè a l’esperit universitari. Ans al contrari. Sempre cal retre comptes, per descomptat, i com més millor. Però això que ara fem no és retre comptes, és una feinada enorme que només té sentit intern i que reflexa una forma d’acció universitària que no s’ajusta a la realitat. Si no obrim les finestres i les portes a la societat perquè sàpiga què fem d’una manera planera i simple seguirem sent institucions desconegudes i lluny de la vida quotidiana de la gent que ens paga el sou. Menys burocràcia i més transparència i meritocràcia.

 

Per si de cas, queda dit, tot i que caldria afegir encara un bon grapat de punts a considerar. Però per començar ja fem.

 

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 20 de gener de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies