ONZENA SETMANA DE CONFINAMENT

ONZENA SETMANA DE CONFINAMENT


Aquesta és la setmana del punt i final de l’estat d’alarma. Ja sabem que el dia 21 de juny serà el darrer dia d’aquesta situació d’operació sanitària i política conjunta. És evident que moltes de les decisions adoptades durant aquestes setmanes han estat basades en pressions polítiques, sanitàries, econòmiques i socials. Vaja, com sempre, si exceptuem les sanitàries i socials que no són protagonistes habituals. Fet i fet, aquesta sèrie del confinament té les setmanes comptades. Us estaria mentint si no dic que estic content de sortir d’aquest període.

 

Em sembla molt interessant analitzar avui la situació que es deriva de dos fets molt transcendents. La fixació de la Renda Bàsica a escala de l’estat espanyol, per una banda, i, per l’altra, la gestió de la tornada del sistema educatiu.

 

La qüestió de la renda bàsica (RBU) en forma d’ingrés mínim vital (IMV) trenca, parcialment, les regles del joc de la relació de l’Estat amb els ciutadans, doncs el paper tradicional de “protector de la seguretat i benestar del ciutadà” queda molt més consolidat enfront d’unes estratègies més liberals i menys intervencionistes. Sembla que ens trobem amb un govern estatal que fa l’ullet social als aspectes econòmics i l’ullet neoliberal als temes polítics. Curiosa barreja però interessant resultat.

No és lògic, però, que hagi estat arran de la crisi sanitària que s’hagi plantejat aquesta iniciativa de l’IMV com a sortida (parcial) natural a la crisi post crisi.

 

Efectivament, avui el Conseller Bargalló definia la situació de crisi educativa, i hi estic d’acord. No oblidem que la tornada a les escoles, instituts i universitats posa de manifest la tensió de les costures d’un sistema educatiu tan infradotat que, com el sanitari, pot fer aigües. Manquen espais (tot i que aquest és un problema que té solucions creatives), manca professorat (molt més complicat de resoldre) i manca formació (encara més complicat). I això és comú a tot el sistema educatiu, a banda de si es bàsic, formació professional o batxillerat. Tant és, i el sistema universitari també hi està afectat. Tornar a les aules compromet la protecció sanitària i també mostra la fragilitat del sistema.

L’argument és molt evident. Tancar el sistema presencial va ser la part fàcil de tot plegat. Adaptar la docència a la fórmula en línia va tenir clars i obscurs diversos. Els clars han vingut de la mà dels actors (professorat-alumnat-suport i tecnologia) i els obscurs s’han vinculat a la manca de recursos i d’estratègia. Ara bé, la tornada no es pot refugiar en cap dels arguments que hem fet servir per justificar els obscurs. Ara no ens podem refugiar en la manca d’antecedents o la urgència en intervenir.

Tornar a les aules demana considerar diversos factors que s’han de posar en equilibri. Seguretat per a tothom (estudiants, professorat i persones de suport), mantenir un percentatge sensible de presencialitat (especialment en aquells centres o universitats primordialment presencials), garantir l’accés dels investigadors i investigadores necessàries per reactivar la màquina del sistema de recerca i trobar la fórmula adequada de teletreball. Ja he dit en diverses plataformes que això d’ara no és teletreball.

Vaja, dit d’altra manera, ara cal una dosi de creativitat, d’iniciatives atrevides, de noves maneres de fer i trencar alguns motlles. Estic convençut que llegint el BOE no es gestionarà la crisi educativa a cap nivell. No dic que no s’hagi de llegir, dic que no és la referència per les solucions innovadores.

 

Si us fixeu en les declaracions de diversos responsables educatius dels darrers dies us trobareu amb discursos poc innovadors. Més aviat discursos ben tristos, molts al·legats reivindicatius (que calen) i molts altres d’impotència. M’agradaria tant que en lloc de refugiar-se en el “que cadascú faci el que pugui” ens diguessin “aquests són els recursos disponibles i amb això podem fer…”, tot identificant les mancances perquè la frase es pogués acabar amb un “i amb això podrem fer-ho tot bé sense excuses”. Les posicions poc realistes, poc innovadores, poc conscients del que implica la crisi educativa i que es refugien en el “sempre s’ha fet així” ara no poden conduir. No només no tenen permís de conduir, tampoc saben on van.

 

Hi ha molta menys gent malalta, però encara queda feina per fer.

 

Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?
Ciceró

 

 

Joan Guàrdia i Olmos
Barcelona, 31 de maig de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies