NOVENA SETMANA DE CONFINAMENT

NOVENA SETMANA DE CONFINAMENT


Aquesta ha estat una setmana intensa, possiblement perquè s’ajunta tot, com va passar a la darrera. Ja fa molt de temps que estem en la normalitat esquitxada, amb la feina feta un terratrèmol i amb molta pressió per donar resposta a les demandes docents, de gestió i de recerca. També ha estat una setmana en que les universitats hem rebut crítiques, especialment però no exclusiva, per part dels estudiants. Només cal revisar les xarxes socials per veure que poques universitats (públiques i privades, catalanes o no) s’han escapat d’aquestes crítiques. Ja fa setmanes que han aparegut, però vull dedicar-hi un comentari, potser perquè fa un parell de setmanes que ha tocat a la meva universitat assolir un protagonisme no desitjat.

Començo per aquí. Afirmo rotundament que les universitats volen ser protagonistes, tenir capacitat de lideratge, però no pas aquest tipus de protagonisme. Cap membre de la comunitat universitària vol veure la seva institució sota la crítica. És curiós perquè, en general, la comunitat universitària és autocrítica de manera recurrent. Però us diria que inclús aquelles persones que, en ple exercici de la seva capacitat crítica, han mostrat públicament el seu desacord, són persones compromeses amb les universitats. Hem vist reclamacions sobre la docència, sobre l’administració, sobre les deficiències tecnològiques, sobre gravacions d’exàmens, sobre accés a informació i bibliografia, sobre horaris, sobre demores en les respostes de tràmits i gestions, entre d’altres. Ara bé, per entendre aquest fenomen cal recordar que, a vegades, la valoració del que fem depèn de la percepció d’allò que fem i no tant de l’impacte real del que fem. Vull dir que, tot sovint, estem convençuts que allò que fem és correcte, encertat i eficaç, per descobrir, al capdavall, que qui és el receptor de les nostres accions no les ha rebut ni amb la mateixa intensitat ni direcció que nosaltres volíem.

La segona reflexió ve de la mà del que tothom coneix i sap. En tota cistella de pomes n’hi ha alguna de dolenta. Això no implica que tota la cistella ho sigui. Aquest argument s’ha repetit moltes vegades i en diverses circumstàncies, i no només per a justificar les deficiències en el sector públic. Es fa servir per acceptar un cert fatalisme inevitable que justifica que, molt de tant en tant, les coses no es fan ni surten com caldria. El problema és que, precisament, aquest és l’argument que no podem fer servir, perquè el límit d’emprar-lo es troba quan nosaltres som els afectats. Ningú acceptaria aquest argument per a justificar la mala praxis en medicina, en les gestions bancàries, en un restaurant, ni tan sols en la compra d’un electrodomèstic. Si ens toca a nosaltres la pífia, exigim que es resolgui i se’n derivin conseqüències. Ens sentim estafats i enganyats quan algú ens diu aquest “de tant en tant passa” i no s’arregla.
En el sistema universitari no l’hauríem d’acceptar. De la mateixa manera que no s’accepta en els afers sanitaris, econòmics o jurídics, entre d’altres. Hauríem de poder resoldre les deficiències que detectem i que impliquen mala praxis per tal que no afectin la imatge general que queda, injustament, tacada. A les universitats públiques no hauríem de “tenir una mica de tot”. Hauríem de tenir els i les millors. El que és més insofrible és que els tenim, i tant que els tenim! Però és molt irritant que no siguem capaços d’evitar aquest ridícul percentatge de mediocritat que implica aquest “tenir de tot”.

Per això també hauria de servir l’autonomia universitària, no com a coartada de la mediocritat, sinó com a garantia de qualitat i de treball que és el que fa ara mateix quasi la totalitat de la comunitat universitària, professorat, PAS i estudiants. Algun dia explicarem la tremenda pressió, feina i neguit que estem tots gestionant per a mantenir una falsa aparença de normalitat. No ens enganyem, no és teletreball, és treball des de casa, sense horaris ni flexibilitat, a voltes amb pocs recursos, compaginant de tot i amb més voluntat que possibilitat. Ja em direu si no hauríem de reconèixer la feina dels estudiants, del PAS i del professorat.

Quantes coses ens queden per aprendre mentre seguim cuidant.

 

… esas disfunciones se analizarán en los próximos meses para encarar mejor la próxima pandemia desde nuestra condición, triste, de últimos depositarios del espíritu crítico. Mientras tanto, seguimos trabajando.
Elena Lauroba. Universitat de Barceloa
El Periódico 12 de maig de 2020

 

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 16 de maig de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies