MANUAL UNIVERSITARI PER A NO UNIVERSITARIS

MANUAL UNIVERSITARI PER A NO UNIVERSITARIS

Ja ho vaig comentar en el bloc de la darrera setmana, però ara ja és una realitat. La nova estructura del govern espanyol separa Ciència i Universitats. La comunitat universitària va demanar per diverses vies que aquesta separació no es produís, però, com és evident, amb cap tipus d’efecte. En el sistema universitari espanyol la CRUE ha posat de manifest els riscos que implica aquesta separació. Les persones de l’ofici sabem que aquesta separació no és una bona proposta, però cal explicar a la gent que no viu a la universitat les raons que ens fan dir que aquesta idea no és bona. De fet, en el primer govern Sánchez anaven junts en un únic ministeri (MInisterio de CIencia y UNiversidades) i, curiosament, els programes electorals del PSOE i d’UP ho proposaven com una mesura irrenunciable:

 

Programa electoral del PSOE (pàgina 202): “Mantener y fortalecer una estructura ministerial que asegure la integración de todo el sistema de conocimiento e innovación, incluidas las universidades, que desarrollan más del 60% de la investigación en España”.

Programa electoral d’UP (página 39): “Necesidad de un Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. Mantendremos y reforzaremos el Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, para que el impulso de la actividad científica por parte de los poderes públicos sea más eficaz”.

 

Fa pocs dies el Dr. Mas-Collel deia que aquest era un “mal menor” i, probablement, és una bona manera de dir-ho, ja que podia ser pitjor i que ni tan sols existís un ministeri dedicat a la universitat. Els que argumenten que un ministeri d’universitats no és necessari es miren els EUA com exemple de sistema universitari molt potent sense un ministeri específic dedicat a les universitats. Òbviament, el sistema espanyol o el català té poc a veure amb el sistema nord-americà. També recentment el periodista Josep Corbella, amb una molt encertada infografia, mostrava com els països del nostre entorn, que en aquest cas sí que són punts de referència, disposen de ministeris únics per ciència i universitats (La Vanguàrdia, 7 de gener de 2020).

Quin son els efectes perversos d’aquesta separació? Molt breument, per no marejar gaire, els següents:

  1. La feina del professorat implica fer recerca, fer docència i fer transferència. I es demanen alts nivells de rendiment en els tres àmbits. Separar qui fa la gestió macro de tot plegat ens complica la feina i quedem a l’espera que els dos ministeris s’entenguin.
  2. La separació implica pressupostos també separats i fa massa temps que les universitats demanem i necessitem tenir un nou model de finançament que inclogui docència i recerca (sense entrar en detalls). Aquest model ministerial impedeix, un cop més, disposar de la possibilitat de tenir partides en els pressupostos generals de l’estat per a poder pensar en un nou model de finançament universitari. Haurem de jugar un doble partit en les nostres reivindicacions.
  3. El sistema universitari públic ha de viure en el binomi recerca-docència (per simplificar). No volem altre model que aquest i trobar les fórmules d’equilibri entre ambdues tasques (ara per ara poc aconseguit). Els criteris d’avaluació i de gestió d’aquest binomi haurien d’estar coordinades i íntimament lligades, íntimament. Amb la presència de dos ministeris aquesta idea es posa en perill.

Finalment, dir que la tasca de l’anterior MICIUN tampoc va ser d’una transcendència radical, doncs hi va haver massa poc temps de govern. Com sempre, jo desitjo que el Dr. Castells i el Dr. Duque ens desmenteixin a tots els que pensem que aquesta separació de ministeris no és una bona idea.

 

Barcelona, 12 de gener de 2020

Joan Guàrdia i Olmos

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies