Les pràctiques a debat

Les pràctiques a debat

Fa dies que estem sentint a parlar del problema de les pràctiques a la universitat. És conseqüència de les disposicions del RD-Llei 28/2018 de 28 de desembre de 2018. Per fer un resum breu, aquesta disposició proposa que les pràctiques curriculars (contemplades en els plans d’estudis) i les no curriculars (no contemplades en els plans d’estudis) siguin susceptibles de cotització a la Seguretat Social per part de les empreses o entitats que acullen als i les estudiants universitaris.

Qualsevol que presti atenció en aquest afer i que no sigui de la comunitat universitària, creurà que és una mesura lògica i que protegeix als i les estudiants i que incorpora uns ingressos complementaris a la Seguretat Social. Segurament se sorprendrà de saber que els i les estudiants, majoritàriament, no cobren per fer aquestes pràctiques i que, en molts casos, els costa uns euros cada mes, encara que sigui pel pagament dels desplaçaments o dels àpats, per exemple. Si a això hi afegim que les pràctiques curriculars impliquen el pagament d’una matrícula, ens trobem que molts i moltes estudiants (i les seves famílies) no només han de pagar una assignatura obligatòria amb el nom de Pràcticum (o similar), sinó que, a més a més, han de fer front al cost que es deriva d’anar-hi i de complir amb les feines que implica l’assignatura. Vaja, que és una assignatura que no és fàcil que sigui virtual.

Te raó la CRUE quan es queixa de la disposició del govern de l’estat espanyol que, tot volent reduir la precarietat, imposa que les empreses cotitzin pels estudiants en pràctiques. No només hi ha raons per reclamar una negociació prèvia per trobar una bona solució consensuada (que no es va produir), sinó que cal dir clarament que aquesta decisió produirà una pèrdua sensible d’empreses disposades a acollir estudiants en pràctiques. I si ho fan, serà al marge de la norma, i encara serà pitjor.

Es pot pensar que tan important és tenir places de pràctiques com per tolerar la contractació encoberta que en molts casos implica unes pràctiques no remunerades? Per poder fer pràcticums hem de tancar els ulls a la realitat? No, clarament no. Hem de posar fi a aquest abús i a aquesta gestió de les pràctiques. Les universitats fan mans i mànigues per captar llocs de qualitat perquè els seus i les seves estudiants facin pràctiques (amb un tractament molt específic pel tercer sector). Per això, la solució proposada en el RD per ingressar recursos a la Seguretat Social a partir d’aquesta opció és simplement absurda.

No sóc un especialista en matèria laboral, però vaig viure de ben a prop aquest tema durant molts anys i sé que hi ha empreses disposades a fer bé la feina amb els i les estudiants en pràctiques, però son petites i mitjanes empreses, sense possibilitat d’augmentar els costos de personal. De fet, aquestes solen ser més sensibles que les de l’Ibex35 (per posar un exemple), amb les quals costa molt i molt d’accedir-hi i que entenguin que també haurien de ser un actor en el món de la universitat i que formar estudiants és una aposta de futur. Segurament, molts han escoltat allò de “el meu becari/a” quan es parla dels i les estudiants en pràctiques. Doncs ni ho són, ni cobren una beca; en molts casos són estudiants que han pagat una matrícula per fer allò que fan a l’empresa.

Quina és la solució? Probablement, si en lloc de recaptar es pensés en el bé superior, que és la qualitat formativa, algú hauria proposat un llei de mecenatge i de relació universitat-empresa, on les empreses que assumissin aquest paper tinguessin algunes preferències impositives, les universitats poguessin recompensar la feina dels tutors externs (els de les empreses) i les entitats se sentissin part de les universitats i no com mercats d’interès per col·locar producte. I també que els tutors interns (els de la universitat) poguessin posar en valor els seus contactes en el sector i que es dibuixessin perfectament les recerques i el bé comú que aquest binomi podria assumir. Es parla molt de RSC i de RRI, doncs i si ens ho creiem i ho fem? Resoldre el problema de la bossa buida de la Seguretat Social no passa per aquí.

 

Joan Guàrdia Olmos

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies