LA VERITAT POT SER DURA, PERÒ ÉS MILLOR QUE TANCAR ELS ULLS

LA VERITAT POT SER DURA, PERÒ ÉS MILLOR QUE TANCAR ELS ULLS

La setmana passada ja ho vaig comentar però aquesta em reitero. Comença a ser habitual trobar-nos amb articulistes que insisteixen en una idea ben simple i molt dura. Hem deixat de banda el fet d’invertir en educació i recerca. No parlo només del sistema universitari, parlo del sistema educatiu, integralment, estructuralment. Una de les darreres (entre moltes) que m’han sobtat per la seva claredat és l’article publicat per David Jiménez (@DavidJimenezTW) amb un títol que deixa poc marge a la imaginació: “El país donde las discotecas son más importantes que las escuelas”.

Més enllà de la boutade que implica el títol, us destaco un parell de paràgrafs perquè veieu el pa que s’hi dóna. A nivell més general, diu:

“¿Puede haber mayor prueba de la urgencia de reformar la educación que la incompetencia de una clase política producto de sus deficiencias? La pandemia ha desnudado un modelo escaso de medios, con un profesorado mal pagado y desmotivado, planes de estudio anclados en el siglo XIX y una creciente desigualdad que permite a las familias con recursos eludir las carencias del sistema con apoyo extraescolar, enseñanza privada y cursos en el extranjero para sus hijos.”

En referència a la docència universitària diu el següent:

“Encontré planes de estudio que llevaban más de una década sin renovarse, a pesar de la revolución tecnológica vivida en estos años, claustros gobernados por férreas estructuras políticas y un sistema endogámico que desincentiva cambios. La carga de la enseñanza recae en profesores asociados pagados con sueldos tan ridículos que …”

I quan parla del funcionament universitari diu:

“Quienes avanzan hacia la educación superior se enrolan en universidades que, salvo excepciones, están desconectadas del mercado laboral, sumidas en la parálisis burocrática y dirigidas de espaldas a toda innovación.”

 

Ja fareu les valoracions que us semblin. Us estalvio altres parts de l’article. Però, personalment, em fan mal aquestes afirmacions i em fan sentir malament.

Primer, em costa molt no donar-li la raó en termes generals, puc discutir els detalls i afegir matisos, però sabem que el que diu és la imatge que solem transmetre. En segon lloc, aquestes paraules em fereixen perquè conec a tants companys i companyes que s’hi deixen la pell per a fer les coses ben fetes que em neix un sentiment d’injustícia espantós i la necessitat de reivindicar-nos davant de la societat que ens fa confiança. Puc posar molts arguments sobre la taula per contrarestar els comentaris que es fan en aquest article, però el fet d’argumentar es podria interpretar com un voler tancar als ulls davant de les coses que es diuen i que són veritat. El sistema universitari no és tan decrèpit com es vol fer veure. De cap manera. Som la institució que inspira més confiança a la societat o la que recull el 60% de la recerca del país. Vaja, tan anquilosats i ineficaços no som. Però és cert que ens mata la burocràcia, no tenim recursos per fomentar la innovació i el pensament disruptiu, la docència és una càrrega, els fons per la recerca són limitats i hem de competir amb equips que no saben el que és entrar a una aula. Quan es tracta de futur, a les universitats els costa moure’s, hi ha una visió massa conservadora a propòsit de la gestió del que és nou, massa protagonisme mal entès i massa professorat associat cobrant un sou de vergonya. A sobre, n’hi ha d’aquests darrers que són falsos i altres que fan classes que haurien d’estar a càrrec de professorat permanent amb molta experiència i millor sou.

No vull negar la realitat, però tampoc vull fer discursos catastrofistes. Com a mínim, no vull assumir la descripció d’una universitat que no és la que jo veig cada dia. Tot i així, no vull tancar els ulls davant del que es diu, soc conscient que queda molta feina per fer i que és urgent posar-nos-hi. M’amoïna especialment que aquesta inacció no només és de la classe política, que es preocupa només de garantir-se el lloc i l’estatus, sinó que també ha compromès a la comunitat universitària. Hem estat massa callats i hem renunciat a l’obligada capacitat de crítica i de pensament disruptiu que comporta ser universitari. Per seguir com estem, per obeir sense més criteri que la comoditat i la conformitat i sense compromís s’està negant la mateixa essència del fet universitari.

 

És molt senzill, allò que hem après gràcies a la universitat tenim l’obligació de posar-ho al servei del bé comú. Tancar els ulls, tot i que fa mal el que veig, ni m’ho plantejo.

 

 

Joan Guàrdia i Olmos

Albons (Baix Empordà), 29 d’agost de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies