La tempesta perfecta

La tempesta perfecta

La tempesta perfecta

Aquesta frase em va agradar molt. No és meva. La va pronunciar ara fa uns dies en Josep Maria Vilalta en la presentació del seu llibre Construint la Catalunya del Coneixement (1985-2015). Per cert, el recomano fortament. Efectivament, la universitat catalana està sota les condicions d’una tempesta perfecta. I no era un lloc ni un moment fàcil per a dir això, amb tota la plana major de la universitat catalana a la sala i, a més, amb la presència de diversos ex-Consellers d’Universitat i Recerca (quan n’hem tingut, clar). En l’àmbit universitari és molt fàcil sentir-se referenciat.

 

El discurs era el següent: “malgrat que en els darrers trenta anys els avenços en matèria universitària i de recerca han estat enormes, poc a poc ens hem anat situant en una cruïlla en que si no ho resolem amb eficàcia, en molt poc temps es perdrà el que s’ha construït”. Clar i directe.

 

Les raons es poden enumerar de moltes maneres però totes elles, totes, són sistèmiques: pressupost, burocratització, envelliment, manca de renovació generacional, instal·lacions obsoletes, lentitud en la gestió, governança, etc. I això vol dir alguna cosa. Vol dir simplement que el sistema d’universitats i recerca català està col·lapsat i sense massa marge de maniobra. Manquen iniciatives valentes, manca voluntat de recuperar el protagonisme que correspon a les universitats, manca compromís polític, manca repercussió social i bona comunicació, manca política de professorat, manca política de PAS, manca política d’estudiants i manca política d’inversions. Vaja, com dirien Les Luthiers, manca política.

 

I és tan greu la situació, que acceptem l’actual status quo sense moure’ns, sense immutar-nos. És cert que en els darrers cinc anys no fem més que escriure i repetir això que estic dient, però no hi ha forma de moure un sistema tan cofoi de si mateix que se li han fet els peus de plom. Només cal visitar els diaris catalans del darrer any per trobar multitud d’articles que reblen aquest clau una i altre vegada. Sense anar més lluny, en el primer escrit del meu bloc de setembre del 2017 ja deia això mateix. Literalment:

 

En aquests moments la salut general del sistema universitària català és pitjor que fa cinc anys i pitjor que fa un any escassament. No vull que s’interpreti com a critica a ningú, ni als dirigents polítics que en són els responsables sistèmics ni als dirigents de cada universitat. En són de responsables, òbviament, però d’això ja en parlarem. El que és cert és que tots i totes som responsables del deteriorament del sistema, de la seva imatge, de la importància nul·la que els polítics ens concedeixen i de la irrellevància del que fem. I en som responsables perquè hem cedit i hem deixat de respondre a les desqualificacions i a les amenaces. Hem respòs al maltractament (volgut o no) amb obediència i amb encara més publicacions d’impacte.

 

Ara, això sí, cal recordar que el primer pas per guarir qualsevol malaltia és el reconeixement del propi estat de malalt i aquesta diagnosi és inevitable si es vol seguir un tractament eficaç. Així doncs, sembla que en els darrers anys molta gent coincideix amb el diagnòstic. La qüestió important ara és saber quan podem començar el tractament i intervenir en la direcció adequada. Les malalties cròniques, a vegades, fan de mal curar, sobretot si el malalt no deixa que, qui el pot guarir, ho faci. Ja ho veuen, la tempesta perfecta.

 

 

Joan Guàrdia i Olmos

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies