LA INNOCÈNCIA DE L’OBEDIÈNCIA

LA INNOCÈNCIA DE L’OBEDIÈNCIA

Segurament els universitaris estem una mica atabalats per la quantitat d’atenció que els mitjans de premsa escrita ens dediquen darrerament. No és irrellevant que aquesta atenció no tingui la mateixa intensitat que la d’altres mitjans de més impacte. Però, sigui com sigui, som als diaris. És com una tempesta perfecta en la que s’ajunten les qüestions derivades del procés independentista a Catalunya amb les reclamacions sobre els pressupostos i els models de finançaments, la reducció de les taxes (feta més per provocar l’acceptació d’un pressupost que no pas derivada d’una reflexió i compromís reals), les acampades d’estudiants, les reclamacions del professorat i del PAS i, perquè no dir-ho, les reiterades declaracions (en forma de documents) que han fet totes i cadascuna de les múltiples associacions i conferències de coordinació de les universitats. Des de l’ACUP a Catalunya fins a sectorials o xarxes puntuals com el Grup de Coïmbra o altres aliances interuniversitàries. Tothom fa documents reclamant qüestions molt urgents i amb arguments sòlids. Conseqüència de tot plegat: res.

Qualsevol altre sector social que orquestrés una acció conjunta de queixa i la fes pública generaria un atenció molt més clara i reeixida que la que nosaltres despertem. Imagineu documents i declaracions reivindicatives de, posem per exemple, les direccions dels hospitals públics, i penseu quin impacte tindrien.

Cal preguntar-nos per què les universitats som tan poc importants, excepte quan cal posar-nos medalles a costa dels resultats macro de la recerca catalana (que són prou bons) i què hi ha de realitat darrera de la fotografia d’aquesta espècie de paradís que, com la majoria de paradisos, és inexistent.

Després de molts anys, em sembla que la resposta és simple. Som tan obedients que qualsevol cosa que algú disposa que fem, la fem i prou bé. Ens vàrem empassar la LOU, els trams de recerca, la pressió de la bibliometria emprada com una arma i no pas com una dada estratègica, la LOMLOU, la LUC, els sistemes infinits d’avaluació, la tirania de les editorials científiques i moltes altres càrregues i exigències més que us estalvio i que coneixeu molt bé. Som tan obedients que tothom s’hi atreveix. Les nostres justes reclamacions queden ofegades per la convicció de l’Estat que cal donar resposta a altres col·lectius que no són de tan bon fer. Malgrat tot, cada dia aixequem la porta, encenem la llum, engeguem les màquines i fem la feina. El problema és que cada dia que passa aquest fràgil equilibri és més precari i menys segur. Atenció que no s’estiri massa una corda que ja és molt fina.

 

Joan Guàrdia i Olmos

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies