JA HEM COMENÇAT EL CURS

JA HEM COMENÇAT EL CURS

En el codi no escrit del professorat i del PAS universitari, començar el curs vol dir tornar a les Facultats. Per a nosaltres, una cosa és començar el curs i altra, molt diferent, començar les classes. Tornar a les aules indica un grau més de normalitat, però no pas l’inici del curs. Òbviament, pels estudiants pot ser diferent. És probable que el moment de la matrícula sigui el punt de tornada a la realitat i el lapse entre aquest moment i l’inici de les classes sigui com una espècie de període d’espera.

Quan jo era petit, el gran dia era quan anàvem tots al col·legi a veure els llibres nous. Els llibres nous eren el símbol de l’inici de tot. Amb aquella olor de llibre nou, tots ordenats en una llarga taula, amb les expectatives d’obrir-los per adornar-nos del salt en dificultat que aquelles planes guardaven i que, no hi havia dubte, era molt més complicat i sofisticat que els llibres del curs ja mort al juny. En tres mesos el salt era vertiginós. Els temps eren regulars, el camí molt marcat, tot previst i cap sorpresa. Als meus dotze anys, ni em plantejava que hi hagués altra forma de fer. El dia d’anar a buscar els llibres era sagrat, com el ritual posterior de posar-hi un protector, forrar en dèiem, perquè duressin. Cinquanta anys després en tinc alguns amb el mateix forro que hi vaig posar.

Us preguntareu què treu a cap tot això. Òbviament els meus records nostàlgics no importen a gairebé ningú. Però en aquest context on no hi havia una engruna d’incertesa,  us vull explicar el punt d’inflexió que un nano lletraferit com jo, recordarà tota la vida.

Es deia Daniel Cunyat, un home de baixa estatura, de cabell difús i ja un pèl escàs i sempre despentinat. Ulls clars, de formació Filosofia a casa meva, la UB, vestit molt als anys setanta i barba d’uns dies que, ho confesso, no he copiat però que sempre he pensat que alguna cosa hi ha. Era un trentí jovial i va arribar al meu “cole” quan jo feia quart de Batxillerat. Conduïa un Mini de color vermell, un mini!, que deixava aparcat al xamfrà de Villarroel amb Consell de Cent, ben prop del que ara és la Sala Villarroel. No sé com s’ho feia però molts dies allà el deixava i en anar cap a casa agafava el seu cotxe per marxar. Com us podeu imaginar, per a nosaltres era el “Cunyat”.

Doncs ell, aquell curs 70-71, va crear la incertesa. Imagineu-vos, era el professor d’una cosa espantosa que es deia “Formación del Espíritu Nacional”, FEN en llenguatge col·loquial. No era altra cosa que un impúdic espai reservat a la glorificació del règim franquista i del dictador i dels seus acòlits. Doncs el meu professor de FEN es va dedicar a passar les pàgines del llibre, explicant l’altra part. La part dels vençuts i humiliats, la part dels que no hi eren als llibres i quan hi eren, duien cua de dimoni i representaven la devastació, la part dels empresonats i exiliats i de la repressió ferotge. Així a cada plana. Cap ànim de confrontació, simplement la veritat.

Aquell any vàrem aprendre el que volia dir IRA, partit polític, democràcia orgànica, participació ciutadana, parlament plural, separació de poders, govern democràtic, sistemes electorals bàsics, el maquis i una llista llarga de temes per a nosaltres desconeguts. Tot això, fent un treball en el qual, en un quadern quadriculat (dels que es feien servir per a comptabilitat), havíem d’anar enganxant cada notícia que sortís al Siero (Noticiero Universal) del diumenge, que ens semblés que era una exaltació indecent del règim, encara el guardo. Cal aclarir que el meu cole està a 50 metres del que era la seu del diari i que dimarts ens regalàvem els diaris sobrants del diumenge. Dilluns no sortia cap diari excepte La Hoja del Lunes.

No sé què se n’ha fet del Dr. Cunyat (ens deia que feia una cosa molt complicada que es deia tesis), no l’he vist més. L’he rastrejat sense èxit i, com us podeu imaginar, va durar en un col·legi de frares com un caramel a la mateixa porta. Però un any fou suficient per a nosaltres. Actualment, alguns dirien que era un sectari, altres que fou clarivident, altres que va ser políticament incorrecte i tot el que vulgueu. Però jo que hi era, sé del cert que vàrem aprendre a veure el món d’una altra manera i que, gràcies a ell, a partir d’aquell moment ni la tele, ni els diaris els he llegit igual. Gràcies a ell ens vàrem interessar per la política i gràcies a ell vaig apreciar intensament els meus divuit anys vivint la transició política espanyola, la legalització del PC i, encara més, l’emoció del 1982 amb la victòria electoral del PSOE o anys abans les lectures de Josep Pallach. Inclús, a hores d’ara, encara recordo la nit del 23F a la Facultat com una experiència increïble i tinc davant la imatge del Dr. Malapeira a l’aula 4 explicant els fets. Gràcies a ells, ara valoro més i dono les gràcies al Rector Tugores per regalar-me una diada espectacular amb ell fent l’ofrena al monument de Rafel de Casanova en nom de la UB.

Insisteixo, us preguntareu la raó d’aquest viatge nostàlgic. Molt senzill. Quan he llegit aquesta setmana al Ministre d’Universitats que davant de la incertesa la seva resposta és “Hay que sobrevivir como podamos” o, encara més, quan diu “La incertidumbre es normal porque nadie sabe exactamente qué pasa” i que una de les recomanacions (ja des de juliol) és la de tenir les finestres obertes a les aules, tinc la sensació d’una estafa enorme del que és un professor com “el Cunyat” o “el Malapeira”. No dic que sigui fàcil, però hauríem de poder tenir quelcom millor per reduir la incertesa en la tornada a les aules. Reunir-se hores i hores per parlar del tema i generar molts documents és una condició necessària però no pas suficient. Recomanar el que és obvi, no oferir una estratègia concreta, no posar-se al comandament de la nau indica una manca de lideratge i de projecte que fa esfereir. No vull desmerèixer la feina de ningú, tot el contrari, ja reconec que és difícil. Però nosaltres, la universitat, hauríem de ser punt de referència per a la resta del sistema educatiu, fent altre tipus d’encarament vers les situacions difícils. Doncs no, refugiats en la incertesa com excusa que justifica la incompetència i la inacció.

Sort tenim que hi ha molts professors i professores com aquests, però no sempre volen dirigir la nau.

 
Joan Guàrdia i Olmos
Albons (Baix Empordà), 6 de setembre de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies