El mal costum de la lectura

El mal costum de la lectura

 

Dic mal costum perquè, a vegades, em sembla que no llegir protegeix de saber. Vull dir que fa temps que concedeixo a la paraula escrita una certa preferència pel que fa a les garanties del que es diu, front la paraula a voltes fràgil i dispersa que no està escrita. El saber i conèixer a partir del que t’expliquen ja ho he posat, des de fa anys, en el calaix de les coses poc sostenibles. Però, en canvi, el que m’arriba per escrit no li puc donar el mateix tractament i em sembla que compromet més a qui ho envia i a qui ho rep.

Segurament és un esquema molt simple i poc raonable, però així ho penso. I dit això, entendreu el motiu de la meva decepció (una més) amb la classe política i dirigent del nostre país. Vaig revisar els programes electorals de les darreres eleccions generals i ara els de les municipals, i el resultat és decebedor. He trobat ben poques referències a propostes innovadores i de futur per a les universitat de l’estat espanyol o pel que fa a les universitats de Barcelona pel proper diumenge. El que he trobat en tots els partits polítics són propostes més o menys genèriques i basades en els tòpics habituals que no aporten res. No he fet una anàlisi sistemàtica però si agafem els programes electorals i fem un d’aquells núvols de paraules més freqüents, ens trobarem un núvol molt reiterat per tots els partits i bàsicament definit pels termes: Recerca, Innovació, Qualitat, Excel·lència i Futur.

Ja veieu, res de nou, els tòpics que ja fa massa que circulen. Potser dir que només hi ha una novetat: la majoria fan servir la qüestió dels rànquings universitaris per atribuir-se accions que no mereixen. Alguns escrits del Dr. Enric Canela (UB) ja incidien en aquest venir per no marxar del tema del rànquings.
No desespereu, no trobareu compromisos sobre el pressupost, el model de finançament, la llei de la recerca, la llei de mecenatge, els espais i infraestructures, la llei del professorat o altres semblants, per no esmentar que ningú fa referència a la necessitat de reordenar el sistema universitari català o l’oferta de títols. Res de res.

I em sembla que això no és culpa de ningú del món universitari. Vull dir que segur que molta gent propera als governs i als ajuntaments voldrien molts més compromisos i accions. Però no hi són. I no hi són perquè no som importants per a la classe política. No som crucials per a captar vots ni, encara pitjor, per perdre’n. Som tan poc rellevants que hem deixat de ser un problema. I en tenim molts de problemes.

Dirigir una universitat pública no és gens fàcil en temps de penúries com aquests i especialment si fa anys que duren. Però és cert que des de l’autocomplaença tampoc som eficients, ni des d’una suposada posició de privilegi i que no estem llegint les necessitats reals de la comunitat universitària i, el que és pitjor, de la societat.

Si no reaccionem ben aviat deixarem de ser imprescindibles.

 

Joan Guàrdia i Olmos

 

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies