DOTZENA SETMANA DE CONFINAMENT

DOTZENA SETMANA DE CONFINAMENT


Aquesta setmana ha estat dominada, en l’àmbit universitari, per la reducció de les taxes universitàries. Era una notícia coneguda i esperada. Només calia esperar el decret del Ministeri per poder fixar el decret de preus aquí a casa nostra. Suposadament, havia de sacsejar les bases del sistema universitari, però no ha ocupat més que un parell de dies d’atenció periodística i, encara pitjor, cap debat profund a propòsit de què implica. És cert que hi ha veus que han opinat sobre el tema, però no han despertat massa interès.

El concepte d’actualitat que hem creat és tan peculiar que a les coses importants només li dediquem el temps que els mitjans de comunicació li confereixen. Però el pitjor és que a les coses no importants també li dediquem el temps que els mitjans els ofereixen. Si a aquestes últimes no els hi donéssim temps ni atenció, encara, però no és així. Per això, per aquesta dependència dels mitjans que determinen el que importa i el que no, és bàsic que les universitats i els centres de recerca disposin de gabinets de premsa i comunicació molt potents i conduïts per professionals experts. Si haguéssim aconseguit captar l’atenció dels mitjans pel que fem a les universitats i als centres de recerca, si els haguéssim convençut i seduït per tal que valorin molt més el que fem i som, ara mateix no hauríem de reivindicar ni la ciència ni la docència com a claus de futur. Aquesta idea cauria “per se”.

També cal dir que la relació entre la lentitud de la ciència i les urgències del periodisme és convulsa. Els periodistes volen titulars i els científics no fan altra cosa que matisar. Les afirmacions contundents d’uns no encaixen amb els dubtes i prudències dels altres. Hi ha pocs i poques afortunats/des que pertanyen a la magnífica excepció de la intersecció híbrida que anomenem “periodistes científics”, si es mira per un costat; o els que reconeixem com a “divulgadors científics”, si es mira per l’altre. No són ben bé iguals, però s’assemblen. Ara, fixeu-vos en què coincideixen: en la ciència. Difereixen, òbviament, en el prestigi del terme “periodista” i en la displicència en que encara té el terme “divulgador” per a molts científics. Els primers posen en valor el que fan, els segons vulneren el rigor de la ciència. Quin mal que fan els estereotips i quanta feina per fer!

Fet i fet, acabo com he començat. No hem fet un debat públic i serè de la baixada de les taxes. De la mateixa manera que fou inadmissible la pujada abrupta i recaptatòria de fa uns anys en plena crisi, tan injust és el decrement lineal pensant que amb això està resolt el problema. Cal una anàlisi seriosa de com abordar un veritable model socialment just i acadèmicament responsable de les taxes universitàries, de les beques compensatòries i de les beques salari. És important que aquesta reducció no es faci servir com a cortina de fum per oblidar que el tema queda pendent. No tenim un model articulat amb la realitat econòmica de les famílies, no hem regulat les beques salaris, no hem redefinit les beques de col·laboració, no hem identificat quins són els criteris per a la renovació dels ajuts, no sabem quina serà l’evolució del model de preus, no estem resolent les diferències dramàtiques en l’accés universitari dels col·lectius infrarepresentats, no tenim cap pla específic per aconseguir incorporar a les universitats els sectors socials menys afavorits i d’altres més que podríem citar. Només us recordaré una discussió del 2004 on els vicerectors d’estudiants que representàvem a la CRUE demanàvem al Ministeri que modifiqués els criteris d’exigència per les beques generals. No fou fins al 2006 que vàrem aconseguir un acord important i gràcies al canvi sobtat de color del govern. Però fou un miratge, mai es va aplicar i seguim demanant als estudiants amb beca un nivell de rendiment acadèmic que no es demana a la resta.

Un país (el que sigui) que per l’accés a la universitat pública no tingui una política de beques i taxes justa, solidària, transparent, democràtica, senzilla i inclusiva no pensa en això en termes d’inversió, ho gestiona en termes de despesa. Un error més que el silenci oculta.

 

De fet, encara hi ha gent malalta i feina per fer. Però segur que d’aquí no res ja no parlarem del que ha passat, perduts en les tremendes reflexions que es deriven d’un partit de futbol.

 

Facta, non verba

 

 

Joan Guàrdia i Olmos
Barcelona, 7 de juny de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies