DESENA SETMANA DE CONFINAMENT

DESENA SETMANA DE CONFINAMENT


Sembla mentida, deu setmanes. Molt temps. Aquesta ha estat la setmana del canvi de tendència. Ja hem deixat de banda el seguiment de les dades diàries de positius per estar pendents del BOE i saber com es farà el desconfinament. És curiosa la labilitat de l’atenció humana. Ja no és notícia l’increment d’infectats i l’evidència del risc, ara és notícia quina és la franja horària per sortir o quan podrem anar al cine o a fer un sopar amb amics.

Un dels grans riscos, que com a societat tenim, és el de perdre la memòria del que ha succeït i voler esborrar el passat recent. No es tracta de viure permanentment amb por, es tracta de trobar el difícil equilibri entre una vida plena i la constatació de la responsabilitat col·lectiva de la seguretat sanitària.

Thomas Piketty en una recent conferència al Palau Macaya donava dos arguments molt interessants per explicar moviments econòmics poc pensats, que es poden aplicar perfectament al comportament col·lectiu.

Deia, primer, que un dels problemes socials actuals és la manca de lideratge. Els moviments amples de base social, o bé estan dirigits per objectius molt transversals i compartits o per lideratges d’ampli suport. En el cas que ens ocupa, la gestió de la pandèmia ha mostrat greus mancances de les dues coses. Ni objectius compartits (aquí és un campi que pugui), ni lideratges convincents (sembla que ningú té la direcció cap a on cal anar).

Afegia Piketty que si l’anterior marc ja era perillós, encara es feia més feixuc si afegíem la manca de recursos públics per a fer viables les mínimes regulacions d’una veritable economia social. Ja he fet referència altres vegades al fràgil sistema que necessita combinar les exigències de l’economia financera i de la social. Sense aquest sistema compensatori els resultats a curt termini seran poc realistes.

 

Aquesta setmana ha permès mostrar un magnífic exemple d’això en l’àmbit universitari. S’han ajuntat en el mateix moment dues notícies que indiquen, sens dubte, que la universitat pública és el parent pobre de tot plegat i que no podem permetre, de cap manera, seguir callats i obedients.

La primera ha estat la notícia apareguda en relació al decrement de pressupostos en el sistema universitari andalús. El primer paquet de mesures econòmiques proposades per la Junta de Andalucía, per a fer front a les exigències de la crisi sanitària, ha estat reduir els pressupostos universitaris. Vaja, ho podeu interpretar com us sembli, però està clar que el mateix govern andalús no considera el seu sistema universitari públic com a actor rellevant en la gestió de la crisi, ni tampoc de la post crisi. Ho he dit diverses vegades, fer això és el mateix que deixar d’invertir en la recerca de vacunes. Potser sí que és lent, però tremendament segur.

Per si no fos poc, a casa nostra i sense previ avís, les universitats han estat deixades de banda del projecte Orfeu. De les 309.000 PCR que s’havien de fer hem passat a 22.000, segons la premsa. De les 309.000, unes 139.000 les aportaven les universitats. Doncs res de res. De fet, totes les infraestructures pensades i fetes en moltes universitats s’han desmuntat sense fer-ne ni una sola. El PCB-UB, el CRG, l’IBEC, entre d’altres, deuen estar amb un pam de nas. Per no parlar dels científics i científiques que volien posar el seu coneixement en un projecte de tanta importància. Mireu les declaracions que han aparegut en els mitjans de gent amb tant prestigi com els Drs. Samitier i Garcia de la UB o Serrano del CRG.

És cert que algunes universitats han estat ràpides i han fet accions internes per fer PCR a la seva comunitat. El cas de la UCM és conegut i el de la UdG a casa nostra. Certament, caldria valorar si aquests recursos que les universitats volien destinar a Orfeu no es podrien revertir en fer proves diagnòstiques a la pròpia comunitat. Les dades sempre poden ser compartides.

 

Però cal preguntar-nos, quina és la raó? Les úniques explicacions que han aparegut són logístiques: els bastonets, els robots, etc. Tot plegat poc raonable. Especialment si volem treure pit com a país modern i eficient. Per què el Departament de Salut ha aturat la fase 2 just quan intervenien les universitats i els centres de recerca? Jo no sé la resposta però no vull ni acceptar la possibilitat que les raons siguin estrictament polítiques o, encara pitjor, polítiques amb l’afegitó de monopolitzar un protagonisme sanitari de voluntats electorals.

Al capdavall, el que jo veig és que ni sabem qui condueix, ni on ens vol portar, ni quin és l’objectiu i, a sobre, amb la frustració de la gent voluntària que s’hi va adherir i amb el silenci massa notori del sistema universitari.

 

Hi ha menys gent malalta, però encara queda feina per fer.

 

Aquesta és la misèria del nostre temps, en el que els bojos guien als cecs.Gloucester al seu fill Edmund en El Rei Lear

 

Joan Guàrdia i Olmos
Barcelona, 24 de maig de 2020

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies