CATORZENA SETMANA DE CONFINAMENT

CATORZENA SETMANA DE CONFINAMENT


Aquest és el darrer dia que dedico el bloc al confinament i al recompte de les setmanes. Catorze setmanes, cent dies d’estat d’alarma i una primavera segrestada. Espero i desitjo que l’estiu sigui millor, ple de llum i de sol, amb la vida desbordant per tot arreu, sense més malalts ni morts que els habituals que la mateixa vida demana sense pandèmies.

Ara s’obre un nou moment amb moltes incerteses sanitàries, polítiques, socials i tecnològiques-científiques. No és que la incertesa sigui una novetat, doncs en cadascun dels 100 dies ha estat un argument emprat i reiterat tant pels que han considerat que la gestió de la pandèmia ha estat modèlica com pels que no dubten en definir-la com a catastròfica. Malauradament, la incertesa serveix d’argument per la fiscalia i per la defensa. Mala cosa. En situacions així veig a venir que no en traurem l’aigua clara. No sabrem del cert si les mesures eren adequades o no, si el nombre de contagiats és el que diuen que és, si el col·lapse de les urgències hospitalàries va desbordar o no, si els avis de les residències s’hospitalitzaven o no, si els respiradors de fa deu setmanes van servir o no, i mil detalls més que tots coneixeu. Per no saber, no sabem si aquest desconfinament tan poc progressiu és adequat o no.

Jo el que constato és que els eixos de la societat més propera no s’han modificat gaire. Molts, jo mateix m’incloc, vàrem esperar uns canvis socials importants com a reacció col·lectiva a la pandèmia, vàrem imaginar que alguns dels errors que fa temps que s’observen en la valoració de les coses públiques, ara es modificarien. Ha estat una il·lusió efímera. Us proposo alguns exemples.

D’entrada, encara no sortíem de l’estat d’alarma que ja sonen tambors electorals. La preocupació sanitària, els aplaudiments de les 20 hores, els infinits programes televisius de suport als protagonistes que mai són protagonistes, ja fan nosa. Ens vàrem creure que, finalment, serien els protagonistes. Doncs no, de cap manera. Els interessos parcials passen per sobre dels col·lectius. Mireu si les coses poden ser preocupants que un acte d’homenatge a les víctimes de la Covid-19 ja és motiu de baralla política. Ni els gestos més simples sabem gestionar.

No critico que la gent recuperi la vida. És el que té quan poses portes al vent durant molt de temps i creus que funciona. La gent ha recuperat el carrer, el mar, l’espai i el gaudi. Normal. Curiosament, ja trobo a faltar el silenci i els cants dels ocells i no voldria perdre la sorpresa quan vaig descobrir que tenia per veí un esquirol. El fet que nosaltres recuperem tot això fa que ni escolti als primers ni hagi tornat a veure al segon.

La distància entre qui ens governa i nosaltres és enorme. Cada cop és més distòpica la sensació de manca de connexió entre uns i altres. Qui governa ho fa des de la torre d’ivori que ell mateix s’ha construït aliè a tota crítica i contacte amb la realitat, i els que som els governats no veiem mai la imatge general. Nosaltres solets ens encadenem a la paret de la caverna de Plató. Actuem amb la mirada curta i amb poca capacitat de posar-nos en el lloc dels altres. Quan és més important anar a la platja, a la caseta de cap de setmana o al futbol reiterat, que saber com s’organitza el sistema educatiu, o el sanitari, o com es reforcen les residències de la gent gran, és que alguna cosa malament estem fent tots plegats. Uns per acció i altres per omissió, som responsables de les impunitats d’alguns i del seguidisme dels altres. Una societat acrítica no és un bon principi de construcció col·lectiva.

La realitat està interpretada per tertulians de conveniència, sovint amb més voluntat que coneixements. A sobre, aquestes darreres sis o set setmanes m’he vist inundat per sol·licitud d’editors de revistes (indexades totes) per revisar treballs científics sobre la Covid-19. N’he rebut dotze. Un cada quatre dies aproximadament. De temes i metodologies diverses properes a les meves àrees de coneixement i treball. La decepció ha estat enorme. Segons el meu criteri (que pot ser criticable i revisable), excepte un parell de treballs, la resta no mereixien especial atenció.

La comunitat científica a la qual em refereixo ha vist una finestra d’oportunitat amb la Covid-19 que no es podia desaprofitar. No ho critico, cal sobreviure a la pressió enorme en que hem convertit la vida dels científics, però sempre amb un mínim respecte al mètode científic i al rigor. Fer afirmacions contundents sobre l’impacte psicològic de la pandèmia sense dades sòlides és un exercici de xerrameca intolerable. Especialment perquè és posar la ciència al mateix nivell de qui opina de tot sense coneixements de res. Opinar és gratis, fer ciència no.

Però no us penseu que només ha passat a la meva especialitat. Analitzeu què ha passat a les vostres especialitats i trobareu dades semblants. Tenim un greu problema que tothom coneix i que no estem frenant: la ciència a pes i al major.

Clar, no em sorprèn que aparegui en públic qui afirmi que un determinat assaig clínic ha estat un fracàs perquè les dades no confirmen l’efecte terapèutic d’un fàrmac ara de moda. Com els expliquem a la gent que si hi hagués hagut més recerca bàsica al voltat dels coronavirus potser ara no haguéssim passat cent dies d’estat d’alarma?

 

Queda tant per fer!

 

La auténtica felicidad solo existe en la imaginación

Rosa Maria Sardà

 

 

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 21 de juny de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies