ALGUNA COSA S’ESTÀ MOVENT

ALGUNA COSA S’ESTÀ MOVENT


O com a mínim a mi m’ho sembla. Ja sé que no és gaire garantia però trobo signes petits i dispersos que em fan pensar que alguna cosa molt lleu es mou. Tan lleu que no mereix ni el qualificatiu de fet, és simplement una esperança refugiada en alguns detalls que vull interpretar a favor del vent.

Per exemple, aquesta darrera setmana han aparegut dos articles als medis de premsa que són extraordinàriament importants. El primer, escrit coralment per Esteve Almirall, Antoni Garrell, Xavier Ferràs i Xavier Marcet, fa una relació exhaustiva i divulgativa dels punts a considerar si es vol revertir l’actual crisi. Reconeixen la manca de lideratge que pateix ja fa temps el nostre país en matèria d’innovació, generació de riquesa i benestar sostenible i amb clara vocació social. No tenen pèls a la llengua. Són clars i directes i diuen les coses pel seu nom. Conclusió a la qual arriben: O s’inverteix seriosament en innovació (idea força basada en la innovació tecnològica) i es modifica de soca-rel la cultura de la valoració del risc i del pensament disruptiu o ens quedarem per vestir sants. Això de vestir sants ja fa anys que passa. (El podeu consultar aquí ).

El segon, un parell de dies després del primer, està signat per Xavier Ferràs qui revisa els quatre tipus d’innovació i en fa una anàlisi, molt encertada al meu entendre, en el que diu clarament i contundent que la innovació blava (de gestió complexa però de rendiment segur, estable i estructural) és el futur inevitable per sortir del pou, enfront de la innovació vermella (de fàcil gestió i rendiment simple, però fràgil i no estructural). Ara pera ara, i ho diu sense embuts, Catalunya ha basat la gestió innovativa en operacions vermelles i molt poc blaves. (El podeu consultar aquí ).

Fa temps que no he llegit conceptes tan clars, crítica tan dirigida i menció dels sistemes de gestió que estan resultant ineficaços per ajudar a sortir d’aquest marasme. Més a més, aquesta zona estèril que estem creant és l’espai idoni pel creixement de la mediocritat i de la gestió banal i a curt termini, presidida per la manca d’iniciativa i refugiada en la cotilla del que sempre s’ha fet.

Què voleu! M’he animat jo sol en veure que molta gent s’ha enganxat en aquests dos articles (i d’altres òbviament) i que la majoria demana articular aquestes iniciatives i posar-les al servei de la sortida de la nova crisi. Implicaria una modificació tan enorme de les estructures de suport a la creació d’empreses, a les iniciatives disruptives, a la concepció del risc, a la modificació dels criteris d’inversió privada i també pública. Seria una modificació tan enorme de la concepció de la recerca i de la seva transferència que, certament, mareja alhora que em fascina. I no només com un joc retòric, estic convençut que és ara o no serà.

El que més encoratjador em resulta és que en aquest episodi col·lectiu les universitats hi tenim un paper rellevant. És inevitable, el 60% de la recerca es fa a les universitats de manera que, un cop més, nosaltres serem motor de canvi. Però atenció, sense les arrogàncies que sovint ens allunyen de la realitat i del teixit social i empresarial. Ni estem sols ni som els únics. De manera que nosaltres serem clau, com moltes altres vegades, però no en exclusiva i amb companys de viatge que hauran de ser escoltats i amb els que haurem de teixir sistemes alternatius de treball. És insostenible un sistema universitari català com l’actual, un sistema de recerca anquilosat i poc àgil i amb manca de confiança en la innovació. La burocràcia no és la garantia d’un resultat reeixit. I hem d’anar més enllà dels discursos habituals de les spin, start o del push.

Discrepo d’alguns dels detalls que s’han proposat com a claus de futur. Potser on hauria de mostrar reticències és en el paper de la innovació exclusivament tecnològica com a única aposta estratègica i també en aquesta reiteració en creure que els rànquings universitaris són un bon indicador d’èxit. Situar una universitat catalana a les cent primeres del rànquing de Shanghai serà magnífic, però això no implicarà, per se, un canvi important en la cultura i impuls del país.

Però quan molta gent està dient en veu alta que ja n’hi ha prou de mediocritat i de manca de lideratge, que ja n’hi ha prou de no dir les coses pel seu nom i que ja és hora de la política en majúscules i que seguir així no és una opció, què voleu? Jo començo a pensar que alguna cosa es mou i en el sentit adequat.

 

 

Joan Guàrdia i Olmos
Albons (Baix Empordà), 23 d’agost de 2020

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies