PARLEM DELS ESTUDIANTS A LA UNIVERSITAT

PARLEM DELS ESTUDIANTS A LA UNIVERSITAT

Aquesta setmana he començat les classes. No és una setmana qualsevol. Curiosament, no tinc la mateixa sensació a la primera setmana del segon semestre que la primera setmana del primer. Cal dir que des de sempre he tingut la sort de fer bona part de la meva docència a primer curs i en la mateixa assignatura (amb noms diferents, a vegades). Em resulta especialment compromès per mi saber que per un grup d’estudiants el primer professor/a que veuran seré jo. Sóc conscient que aquesta primera impressió és important per ells i per mi, de manera que, segons vaig aprendre dels meus mestres en això de la docència, el primer dia és molt i molt important. Seguim un protocol molt antic que fa que el primer dia estigui tot el professorat de l’assignatura en dansa. Són un parell de dies especials. Els garanteixo que sóc perfectament capaç de llegir en molts d’aquells/es joves la mirada de decisió i ganes de fer, d’una clara voluntat de gaudir del que els proposem i d’intentar fer-ho el millor possible. És obvi que n’hi ha de les altres, és a dir, mirades de perplexitat i d’inseguretat en allò que comencen a fer. Però, sigui com sigui, tornar a fer de professor és una sensació indescriptible que no he perdut en trenta anys. Però enguany, voldria fer alguna reflexió de futur sobre aquesta (de fet qualsevol) nova cohort que comença la seva aventura universitària.

 

Els nostres estudiants no acaben de descobrir el que la universitat els ofereix. Click To Tweet

 

No només els de primer, òbviament. Sempre he pensat que hi ha algun element que no sabem resoldre que fa que els nostres estudiants no vegin en nosaltres altre coses que un professor que repeteix classes i nosaltres els posem en un conjunt borrós i ample amb el rètol “estudiants”; repetint esquemes que hem aprés ja fa anys (en el meu cas molts) i que possiblement ara estan parcialment desfasats. Vull dir que cada cop ens coneixem menys. No tinc clar si en moltes de les classes de la UB (com a la resta d’Universitats per descomptat) els estudiants són conscients que tenen professors i professores que són veritables “Messis” en recerca i docència, que poden veure de ben a prop a científics/ques d’un nivell espectacular i que, per posar un exemple, alguns d’ells poden tenir classes amb la recent mereixedora de la distinció Vicens Vives a la UB. Tant de bo algú pogués entrar a l’aula abans d’ella i anunciar-ho als estudiants. De ben segur el seu nivell d’atenció i compromís augmentaria.

Descobreixen tard qui som, el treball que fem, la vàlua dels científics/ques que veuen al bar o al passadís. Quan es parla de la manca d’identificació amb la institució potser hauríem de pensar que no els donem elements de satisfacció o mecanismes d’identificació estables.

Amb esquemes antics de relació no facilitem als estudiants la seva identificació institucional. Click To Tweet

 

És així. Parlo per experiència de molts anys de gestió universitària dedicada als estudiants. Cal fugir de models paternalistes i d’excessiu proteccionisme per oferir-los veritables mecanismes d’implicació institucional que els permeti clara autonomia en els seus afers (com la resta de col·lectius universitaris) amb una aposta ferma per les seves possibilitats per endegar la seva pròpia història a la universitat. Cada generació té dret a tenir la universitat que desitja. I el professorat ho vàrem fer quan érem estudiants i, sembla que, a vegades, ho oblidem. Cal tornar a proposar models d’identificació que passin per la implicació dels estudiants amb projectes concrets, no tancar-ho només a les qüestions més polítiques i de representació (que també). Tornar a generar en els àmbits més propers als estudiants una xarxa de possibilitats pensades des de la seva perspectiva, no pas des de la nostra. Fer de les eines pròpies de l’activitat universitària una veritable opció d’implicació que no sigui sempre la mateixa cançó de les activitats acadèmiques habituals, que s’han de fer sens dubte, però que poden conviure perfectament amb altres accions de caire més actual. Iniciatives com el foment de projectes culturals alternatius, de debats amb sensibilitat jove, d’apropar la realitat social a les aules a partir d’una manera jove d’entendre el fet social o altres coses que he aprés en d’altres universitats. Vaja, treure la pols a les coses que fem pels estudiants no sigui que no acaben de funcionar del tot perquè les dissenyem per ells però sense ells.

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies