PARLEM DEL DOCTORAT

Fa molt temps que no tinc clar que volem del Doctorat. És cert que en els darrers anys l’obtenció del títol de doctor ha patit (que no gaudit) d’una munió de modificacions legals que no han ajudat gaire. Però amb tot i això, aquesta circumstància no pot servir de coartada per deixar de pensar en com s’ha de gestionar la que, en la meva opinió, és una de les claus més importats de futur del sistema universitari i de recerca del país.

La raó és molt simple i potser fer-se gran a la universitat permet dir-ho amb certa contundència. La recerca és cosa de gent jove. Curt i ras. Gent jove a la que hem de donar les opcions per a desenvolupar les iniciatives de recerca i pensament indispensables per a una universitat dinàmica i ajustada als temps que toquen. Només vull deixar aquí algunes reflexions molt senzilles de dir i, potser, més difícils de fer.

És evident que no tots els doctorands són iguals en el sentit dels objectius que la tesis té per cadascú. És absolutament legítim i necessari que hi hagi doctorands que treballin en una tesis que no sigui necessàriament la seva entrada al món de la recerca. La tesis també ha de ser una peça més i molt rellevant en el progrés educatiu i acadèmic de molta gent. I aquesta gent no necessàriament està vinculada amb la recerca més avançada. Moltes vegades aquestes tesis són excel·lents aportacions justificades per la confluència entre coneixement i experiència i que ens haurien de permetre disposar de més referents portes enfora del sistema de recerca. Si això és així, també ho és que no tots els camps científics són susceptibles d’aquests tipus de tesis i això no és pas cap dificultat. Tot al contrari, és una mostra més de la diversitat científica que cal afavorir.

Però de la mateixa manera que el darrer comentari és cert, també ho és que dins del col·lectiu dels doctorands hi ha els nois i noies que són el veritable futur de la recerca i de la docència i, per tant, del nostre sistema universitari. Moltes vegades parlem de la qualitat i de l’excel·lència i el primer lloc on mirar amb detall és dins dels nostres doctorands. Dues reflexions molt directes de tot això. La primera, en el cas de la UB hi ha més de 5000 doctorands matriculats. Només que el 20% de qualsevol de les àrees siguin investigadors/es joves amb aquest perfil de talent i innovació, disposem d’una fornada de capital humà realment espectacular i d’una de les pedreres en recerca i docència més estratègica que es pot conèixer. I parlo del 20% i sóc conscient que em quedo molt curt. La segona idea és també senzilla. Donat això, és evident que tot allò que es faci per seguir, fomentar, ajudar i garantir un alt rendiment d’aquests doctorands no farà més que enfortir el futur del sistema de recerca. No podem oblidar que parlem de persones habitualment molt joves i, per tant, que els pertany el futur.

Aquesta és la típica frase amb la que és difícil no identificar-se. Vull dir que és una obvietat. Però la realitat indica que, a vegades, les obvietats no ho són tant. Entenc que la majoria de tesis doctorals disposen de directors/es conscienciats de la importància del que fan. Ho he vist moltes vegades i per aquest costat cap problema. Però no sempre és així i això posa en risc la bona fi del procés d’aprenentatge dels doctorands. Segurament són pocs els cassos en que això es dona, però caldria evitar-ho. Però el que si és massiu és la poca importància institucional que solem donar a la feina de direcció de tesis. Hauria de ser una de les tasques fonamentals d’un professor universitari. No cal dirigir-ne moltes, no és tracta d’això. La qüestió és que el sistema de mentoria que implica la direcció d’una tesis estigués protegit i reconegut. Hem de pensar que una bona direcció ajuda a uns millors resultats i que la feina de dirigir no sempre és fàcil. No per res, simplement per que en molts casos les realitats del qui dirigeix i de qui és dirigit no sempre són les mateixes. Els directors/es hem de pensar en els dirigits i centrar la nostra aposta en el seu futur. Si la gent jove ho fa millor que nosaltres no deixa de ser una manera de posar de manifest que el sistema funciona.

Com deia, fàcil de dir i difícil de fer.