PARLEM DE LES PUBLICACIONS CIENTÍFIQUES

PARLEM DE LES PUBLICACIONS CIENTÍFIQUES

En els darrers temps s’ha fet habitual el discurs en relació al número, molt exagerat, de publicacions científiques que regularment es fan i publiquen. És una evidència indiscutible que el número d’articles científics és absolutament inassolible per qualsevol lector. Vaja, no és pot llegir i treballar tot el que es publica de forma sistemàtica i pausada. De fet tots nosaltres contribuïm cada cop més a fer més i més ample la xifra i els papers que omplen les revistes científiques. Alguns conceptes que tothom coneix però que no tothom diu en veu alta:

  • No tot el que es publica és important ni aporta novetats que val la pena tenir en compte.

  • Sota les necessitats de la difusió de la ciència hi ha aspectes menys clars associats a les pràctiques d’algunes editorials i també d’algunes persones que sota la coartada del guany d’impacte van més enllà del que sèria científicament ètic.

  • Malauradament, gestionar el CV d’un/a jove científic/a no pot deixar de costat les publicacions d’impacte.

  • Malgrat els dos primers punts, publicar en revistes d’alt impacte no és gens fàcil i cal treballar molt.

  • És cert que amb el temps l’esforç de publicar (com el de demanar projectes) resulta més satisfactori doncs l’aprenentatge i l’experiència ajuden.

  • Els indicadors bibliomètrics poden ser parcials però no pas sospitosos de biaix intencionat i els números acostumen a ser tossuts.

  • Tot aquest escenari pot ser àmpliament criticable. Però també és cert que ha vingut per quedar-se i no marxar. De manera que caldrà gestionar-ho amb intel·ligència per fer-ho servir de forma responsable i coherent.

Hem d’aprendre a treballar menys per treballar millor. Click To Tweet

Em sembla que és tan senzill i complicat a la vegada com això. Aplicat a la nostra feina, hauríem d’aprendre a definir amb responsabilitat les dimensions del que cal fer i de la quantitat de projectes, tesis, articles, persones i situacions que cada grup de recerca pot assumir. Si no fem una selecció acurada dels objectius científics que cada grup i projecte ha d’assolir la veritat és que el sistema col·lapsarà i els criteris de qualitat s’ajustaran a un centil (no quartil, no) cada cop més exigent i més reduït. Això no és qualitat científica, això és simplement ordenació de cites que és molt important però només és això.

Cal anar a un sistema en que el nombre de treballs sigui menor i de molta més qualitat. Que allò que és publiqui sigui d’accés obert i que els costos de publicació és considerin inversions institucionals, no pas del grup de científics. Caldria generar un sistema regulador de preus de les editorials doncs un mercat no regularitzat com ara i amb un bé molt buscat genera immediatament un augment de preu inflacionari. La difusió i disseminació de la ciència no és això.

Més a més, caldria definir millor el paper dels revisors. No és que pensi que és un sistema pervers com diuen molts. Jo m’hi sento identificat. Faig de revisor molt sovint i ho faig amb la consciència de que cal fer-ho i fer-ho bé. Ara, és una feina fosca o poc agraïda. La motivació és totalment intrínseca i mai extrínseca. Pesa molt poc en qualsevol CV i hauria de ser un element de gran mèrit. Si no garantim el treball dels revisors el sistema es posa en dubte i dona lloc al desprestigi de tot plegat. Ajudar a desprestigiar la ciència és una irresponsabilitat que a la llarga no ajuda a la gent jove.

L’impacte científic i generar propostes noves no és fàcil d’aconseguir. Click To Tweet

És fàcil de dir-ho quan parlem dels demés però és difícil d’assumir quan ens ho diem a nosaltres mateixos i faríem bé els científics més sèniors que féssim un treball de responsabilitat i no donéssim per bo tot el que ens arriba i ni tot el que fem. Els/les joves científics/ques han d’aprendre un criteri d’auto-avaluació de la producció científica que els faci ser exigents amb ells mateixos per que els seus CV no siguin una relació molt llarga de treballs d’escàs interès. Que siguin una llista potent i important d’aportacions rellevants en ciència de la que es pugui identificar la seva força i capacitat d’innovar i de no fer el que tothom fa o ha fet. Així no avançarem.

Ara que hi penso, i si estudiéssim alguna cosa semblant per a la docència i la innovació docent? Potser ja seria hora de separar el gra de la palla en docència, oi?

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies