PARLEM DE L’ACCÉS

PARLEM DE L’ACCÉS

Fa pocs dies coneixíem la declaració dels rectors de les universitats de l’estat espanyol en el sentit de mantenir un any més les PAU per la gestió del accés al sistema públic universitari. Entre la negativa del Ministerio i les actuals condicions del govern de l’estat no sembla massa lògic esperar una resposta més enllà de les habituals “ya veremos” que sol aparèixer. Aquesta és la resposta que indica un parell de coses també conegudes. La primera està associada a que no hi ha resposta concreta, vull dir que el “no hi hem pensat” es tradueix en un “ja en parlarem” que no sembla igual però és el mateix. La segona és encara més forta i vol dir que no hi ha resposta doncs no s’hi ha pensat per que no és urgent ni tan sols importants. Hi ha d’altres temes més importants que no pas assenyalar quin serà el mecanisme d’accés al sistema públic universitari. Probablement exagero, però una mica d’això hi ha. Per que es pensen que les universitats no estem en les agendes dels temes urgents dels polítics?

Però això no amaga una veritat inevitable. Regular el sistema d’accés dels estudiants al sistema públic universitari és fonamental per assegurar l’equilibri social que implica i la consolidació d’un principi de coordinació interuniversitària ineludible. Els arguments son pocs i clars.

En primer lloc, la regulació del accés que el sistema català ha generat en els darrers trenta anys és simplement impecable. D’una banda es d’una complexitat important que es gestiona d’una forma ordenada i eficient. Cal recordar que afecta a prop de trenta mil ciutadans i a les seves famílies i entre les PAU i les assignacions de la preinscripció són setmanes en que s’està al punt de mira. El resultat és òptim i transparent.

En segon lloc, el sistema diferencia entre l’accés i l’admissió com és natural. En els darrers anys hem millorar els elements dels engranatges entre Batxillerat i Universitats pel fe que a les recomanacions per l’accés i la tria de grau. Queda molt per fer però algunes coses es tenen clares i no es poden perdre; com ara les assignatures d’opció, les recomanacions per les transicions, les notes ponderades i altres temes semblants.

En tercer lloc, el sistema te una coordinació interuniversitària absoluta. A diferència d’altres sistemes de “coordinació” entre universitats d’altres comunitats del estat espanyol, el català és paradigmàtic. Així com en aquests casos que dic es basa en la desconfiança entre universitats, en el cas català està basat en tot el contrari. El grau de coordinació es real. Això te una repercussió immediata i no és altre que la de la confiança de la societat en que el sistema d’accés es inviolable, just i blindat als aspectes que no siguin els clarament acadèmics. Perdrà això seria d’una irresponsabilitat absoluta.

Potser creuen que el que dic és que cal mantenir-ho com ara. No és això, certament. Sóc dels que creuen que les universitats hem d’aprofundir en un sistema propi d’accés que estigui basat en els mateixos valors que l’actual però amb algunes modificacions. Em sembla que seriem capaços de fer quelcom com el següent:

  • Mantenir la coordinació amb Batxillerat, aprofundint en els mecanismes de recomanació seriosa i d’estudi de transicions. Els arguments basats en la deficient preparació dels estudiants de Batxillerat per justificar els problemes dels primers cursos universitaris és una constant i caldria superar aquesta fase.
  • Millorar el sistema general d’orientació per l’accés. Fer això és reduir el fracàs acadèmic sens dubte.
  • Generar un sistema d’avaluació que tingui una part general bàsica i comuna a qualsevol ensenyament i una segona específica per ensenyaments.
  • Mantenir la coordinació entre universitats per que el calendari i les avaluacions no es converteixin un pelegrinatge dels estudiants a la cerca d’una universitat.
  • Mantenir els sistemes de coordinació amb Batxillerat per a la generació de la part comuna.
  • Mantenir el sistema de preinscripció única per garantir la igualtat de condicions per a tots els estudiants i el sistema d’equilibri en l’assignació.
  • Establir el sistema de gestió basat en la transparència i eficàcia com és l’actual. Aquest és un criteri, com deia, irrenunciable.
  • Estudiar les possibilitats de les TIC en un sistema complex d’avaluació simultània.

Però hi ha alguns detalls que són importants i que cal tenir en compte, doncs la qüestió del accés és important, però depèn d’algunes coses, com per exemple: a) un model de finançament que estigui actualitzat i que demostri el compromís públic en el sistema universitari, b) Un sistema de taxes com la que s’apunta amb la recent resolució del Parlament de Catalunya que implicaria un canvi important necessari. Malauradament tinc poca confiança, les posicions de la majoria parlamentaria no són tranquil·litzadores i c) una revisió profunda de la oferta dels graus que permeti una regulació adient i sensata que redueixi l’actual soroll amb una oferta tan gran que difícilment es pot assimilar per una correcta orientació als estudiants.

Com sempre, d’un tema aparentment senzill se’n deriven una munió de circumstàncies importants que cal considerar i afegir a la llarga llista de temes pendents.

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies