PARLEM DE PRESSUPOSTOS I GOVERN UNIVERSITARI

PARLEM DE PRESSUPOSTOS I GOVERN UNIVERSITARI

Cal afrontar  realitats que defineixen la nostra universitat. El gran tema que mai abordem d’una forma exhaustiva. No és altre que el dels pressupostos que l’administració dedica al sistema universitari públic i els recursos que les universitats posem al servei de la nostra tasca.

El sistema de pressupostos #Universitats és absolutament injust, arbitrari i més pendent de… Click To Tweet

Curiosament, tothom està d’acord en que la situació de les universitats espanyoles en aquest punt és simplement insultant. Més encara, és absolutament pròpia d’un sistema injust, arbitrari i més pendent de retallar que d’invertir. Ara be, si tothom hi està d’acord com és que encara estem així? Hi ha diverses explicacions per justificar-ho que miro de plantejar.

Per una part hi ha una primera qüestió de desconfiança. Les universitats donem una imatge de gestió deficient que fa que tots els recursos posats al nostre servei i gestionats a l’empara de l’autogovern universitari, sigui entès com un risc. Hi ha una fatídica sensació d’inoperància en la nostra gestió que justifica, per alguns, retallar per evitar. I si no es retalla, com a mínim s’ha de ser restrictiu. No sigui que amb recursos encara ho féssim pitjor. És cert que podríem fer les coses molt millor o, si més no, augmentar la nostra eficiència en determinats processos. Segur. Però vaja, si es nega que en els darrers vint anys les universitats han experimentat una autèntica revolució és que no les han trepitjat fa temps. Probablement aquest és el mecanisme explicatiu, qui te la responsabilitat de distribuir recursos fa temps que no trepitja les universitats públiques amb voluntat d’ajudar i col·laborar. El nostre actual nivell d’activitats en recerca i innovació no te res a veure amb el de fa vint anys enrere. La docència i les condicions en les que les fem, tot i que encara ens falta molt per fer, no se sembla en res a la que jo vaig rebre i no cal ni discutir coses tan òbvies com l’accés a documentació o recursos d’innovació docent. Que no estem per sota del lloc 150 dels rànquings? Cert. Que hauríem de fer més? Cert. Però d’aquí a dir “las peores universidades del mundo” hi ha una distància simplement intolerable. Ja he dit en diversos àmbits que els rànquings han vingut per no marxar, com l’estudi bibliomètric de la producció científica. Que hi siguin no ens fa ni millors ni pitjors. Però saber gestionar-ho amb intel·ligència i equilibri si ens pot fer millors.

Qui te la responsabilitat de distribuir recursos fa temps que no trepitja les #Universitats… Click To Tweet

Hi ha altre manera d’enfocar la qüestió. Parlem d’aquells que segueixen pensant en el sistema universitari com un cost i no com una inversió i que utilitzen el contingut del paràgraf anterior de coartada per a justificar-ho. No és que pensin que som especialment mals gestors (que també); el que creuen és que és més rendible socialment una universitat de mínims, que ja fa graduats i graduades cada curs, sense que la cadena es trenqui. Com que el sistema “ja funciona” no cal fer-hi més escarafalls. La qüestió és el màxim rendiment amb el mínim esforç financer. Res importa la qualitat del que fem, el paper tot ho aguanta. El que importa és que finalment hi hagi títols de graduats i graduades sense invertir en més prestacions, recursos i opcions per a millorar els perfils dels graduats/des. Òbviament, aquesta manera d’entendre el món no inclou coses com la recerca, la transferència, les innovacions docents, la promoció del món internacional, la mobilitat, el suport tecnològic i una llarga llista de temes que no cal esmentar. Els darrers anys hem vist moltes aportacions d’aquesta manera d’entendre el sistema universitari, la crisi ha estat un marc perfecta per a justificar condicions de pressupostos inacceptables que han fet més que difícil la gestió de tot plegat. En resum, per que invertir més si amb el que hi ha ja fan? Lamentable.

Hi ha la convicción que els pressupostos universitaris han d’estar lligats amb excel·lència i… Click To Tweet

Finalment, una tercera i darrera versió encara és més perversa que les anteriors. No és altre que la que es deriva de la convicció que els pressupostos universitaris han d’estar lligats amb l’excel·lència i la producció d’alt nivell. Un mecanisme per qui ho faci millor ha de disposar de més recursos. D’acord, puc entendre aquesta manera de pensar. De fet el món de la ciència funciona així, els grups amb més recursos són els de més capacitat de producció d’impacte. Un sistema darwinià de progressió universitària. Això seria indiscutible en unes condicions “utòpiques” de simetria de possibilitats i de recursos previs. Però no és així. Ni tots els àmbits de treball acadèmic disposen de les mateixes opcions, ni tots els temes de recerca presenten el mateix impacte, ni tots els grups poden tenir la mateixa potència ni el treball universitària és, a vegades, independent del propi territori. Això en el cas de la UB és especialment cert doncs, afortunadament, fem de la diversitat una font de creixement i potència. També és cert que determinats temes es fan més complicats de gestionar. Però si els sistemes de finançament per objectius d’excel·lència no es perfilen molt be, es defineixen per àmbits i possibilitats reals, s’ajusten a les condicions d’entorn i es contextualitzen com cal, no deixarà de ser una coartada més per que algú segueixi pensant que les universitats del sistema son dolentes per no aparèixer per sota de les dues-centes primeres. Algú proposa que ens calen Premis Nobel per estar a l’alçada, però qui coneix la ciència actual i el seu funcionament sap perfectament que per un/a Premi Nobel, hi ha un grapat de científics molt potents i nombrós que mai seran Nobels sense els quals el/la primer/a no hi seria. Però clar, sempre és més fàcil veure el que no tenim i no valorar el que si tenim. Jugar a la Champions de la ciència ja ho fem, però fet i fet fa quatre dies en termes científics.

El problema del sistema universitari públic no és pas el sistema d’elecció de rector/a. Click To Tweet

Vist tot això coincideixo amb el comentari d’un habitual analitzador de la realitat social que sosté que el problema del sistema universitari públic no és pas el sistema d’elecció de rector/a. Clar que no, José Antonio Pérez te tota la raó. Algú es creu que el dibuix anterior es modificarà per que els rectors/es es nomenin i no s’escullin? Greu error pensar això i fer d’aquest tema el pivot de la reforma universitària que cal fer. Tornaria a ser una oportunitat perduda.

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies