ALGUNES NOTÍCIES DE CAIRE ECONÒMIC

ALGUNES NOTÍCIES DE CAIRE ECONÒMIC

A la universitat no ens agrada parlar de diners. En general, ens sentim incòmodes quan posem xifres en allò que fem i encara és més estrany quan algú ens demana que hi posem cost i benefici econòmic a les nostres activitats. Estem poc acostumats al treball economicista de les coses acadèmiques. Encara recordo quan ja fa alguns anys un VR d’Economia va posar en les matrícules dels estudiants el cost real de cada plaça matriculada. A molts no els va agradar i ho entenc. De fet entenc les dues maneres d’enfocar el tema. Doncs és veritat que seria un exercici de transparència saber el que realment costa cada cosa i, per altre, que t’ho recordin a cada moment és com si algú t’invita a dinar i es passa l’estona recordant que és ell o ella qui paga. Potser si que cal recordar-ho regularment per no perdre el sentit de les coses, però potser no cal ser tan invasiu.

De totes maneres, això ja fa temps que es va donar i no cal tornar-hi. Però certament a molts els incomoda la visió economicista de l’acadèmia. És curiós perquè no hi ha res gratis i encara que tenim a casa els i les millors especialistes en economia teòrica i aplicada, difícilment fem un anàlisi intern del tema i, aquí si és una cosa dels acadèmics, solem passar aquest tema als tècnics que són els competents. Com els deia, ens crema.

Fa mesos el Ministro de Educación del govern espanyol va fer unes declaracions referents aquest tema. Tendeixo a preocupar-me quan algú tan llunyà de la meva manera d’entendre les coses educatives diu quelcom amb el que coincideixo. Quan el ministre del ram, diu que els preus dels màsters han de ser iguals als dels graus; només li falta afegir que les actuals taxes s’haurien de retrocedir al període previ a la crisis perquè ja em pensi que el partit del govern ha caigut del cavall. Oi que és fàcil de dir? Oi que és evident que ha de ser així? Doncs la pregunta és encara més simple. Per què no es fa?

Cal definir un model de finançament proper a la realitat de les universitats Click To Tweet

La resposta sempre és la mateixa i no d’ara. Recordo que fa deu anys en les discussions de la CRUE amb la ministra del moment sobre el tema beques la cançó era la mateixa, no hi ha prou recursos. Els preocupa més confirmar que cada becat/da és un bon/a estudiant que supera crèdits sobradament, que considerar les beques com un sistema d’oportunitats que compensa desigualtats del que no es pot esperar que el 100% siguin èxits. És obvi que la pèrdua d’ingressos en les matrícules s’ha de compensar per altres bandes. El problema d’un model de finançament obsolet i lluny de la realitat de les universitats del sistema no es resolt pensant en la reducció d’ingressos per matrícula. Un sistema més just afavorirà un sistema més exigent i transparent. Com és que aquesta idea la signa tanta gent i quan poden fer-ho s’obliden? Cal modificar la manera de pensar en beques com un cost i fer-ho com una inversió, com la resta de coses que facin referència al sistema educatiu públic.

Per què molesta la presencia de capital privat a les #Universitats? Click To Tweet

Altre cosa que molesta a l’acadèmia es la presència de capital privat a les universitats. És una molèstia que apareix quan es fa evident, clar, com el cas recent de la Complutense de Madrid. No és així quan aquesta presència passa desapercebuda per la força de la quotidianitat que no ens fa pensar en la munió d’empreses externes que presten servei a la comunitat universitària. Això de les empreses vinculades a les universitats públiques costa d’empassar. No em refereixo al paper del Consell Social que actualment s’ha de revisar dràsticament. Donar compta de la nostra activitat a la societat no només és un deure, l’hem de considerar una obligació pròpia de tota la comunitat. No discuteixo això, gens. Tant de bo puguem entre tots trobar un sistema per que la societat en sentit general estigui encara més present a la vida universitària i tinguem amb facilitat el tast del que passa fora de les parets de les facultats. Això cal i cal fer-ho bé. Si això és cert, les empreses són part de la societat i caldrà estar al cas del que diuen, volen, pensen i necessiten. De la mateixa manera que cal estar pendents del que diuen sindicats, partits polítics, associacions socials o moviments rellevants entre altres moltes coses. Els universitaris hem d’estar amb les orelles obertes per sentir el que passa fora de casa. No fos cas de que tant no escoltar els de fora ens deixin de dir coses.

Per això he revisat amb detall la proposta de la UPV en la creació d’un fons de capital risc amb la presència de vint inversors externs a la pròpia universitat. Sembla que 21 projectes de caire tecnològic (que no són pocs) veuran la llum gràcies aquesta iniciativa. Vista l’arquitectura del tema, el que han fet és protegir el seu coneixement i “know-how” per que no quedi pendent d’un finançament intern de la UPV actualment inexistent. Han cercat socis financers que suportin econòmicament aquests projectes. Deixo de costat les qüestions jurídiques del fons de capital risc per que són conegudes. La clau està en que la UPV no cedeix res del que li és propi, que és el coneixement i la innovació tecnològica. El que fa es posar-ho al servei dels diferents projectes de manera que els seus investigadors veuen protegits els seus drets i poder així transferir coneixement.

En el cas de la UB aquests temes ens agafem en fred. No ens hem plantejat obertament aquests i altres tipus d’aventures conjuntes sector-privat amb universitats. Manquen tantes coses per a fer-ho fàcil i transparent! No disposem d’una regulació sobre el tema que dibuixi les línies que cadascú ha de seguir, no disposem d’una llei de patrocini moderna i que s’atingui amb el sentit acadèmic de les nostres activitats, no disposem d’un mecanisme de retre comptes d’aquests projectes, no hi ha voluntat política de fer-ho fàcil ni ganes de que sigui així.

Cal recordar que #Universitats contribueix a la millora de la societat. Click To Tweet

En la mesura que els acadèmics, el estudiants i el personal administratiu i tècnic no perdem de vista que el nostre veritable client és la societat que ens paga i que la generació de riquesa pot ser una bona manera de contribuir, entre d’altres, a la millora de la mateixa societat; les coses milloraran. Si oblidem qui és el nostre referent, podem caure en la temptació de només valorar el guany intern i pensar que allò que te sentit a casa el té igualment a fora. I això no sempre és així.

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies