Entre les millors

Entre les millors

Fa uns dies vam saber que la Universitat de Barcelona (UB) està entre les 25 millors universitats del món amb més de 400 anys d’història. Times Higher Education (THE), en el seu rànquing general Times Higher Education World University Rankings (https://www.timeshighereducation.com/features/top-25-universities-over-400-years-old), ha presentat aquest estudi parcial que complementa l’anàlisi sobre les universitats recents més importants. Ara ens inclouen com a històriques -¡ja era hora!- i es demostra que és compatible ser universitat històrica i alhora capdavantera. Dues reflexions per compartir:

La Universitat de Barcelona entre les millors del món. Click To Tweet

La primera és que malgrat que els rànquings son molt limitats i parcials, i que n’hi ha de poc fiables i amb poca capacitat per discriminar, també és cert que són útils i que seguiran existint. I si, a més, són favorables, com en el cas de la UB, això encara és més cert. Farem malament desacreditant-los per simples i poc rigorosos, quan sabem que són una realitat emergent. Cal que expliquem molt bé què volen dir i com s’han d’interpretar per tal d’evitar que, impunement, es digui que estar per sota de les primeres dues-centes del món entre quasi divuit mil avaluades és un mal resultat. Per tant, cal estar pendents dels rànquings sense perdre el seny ni el rigor.

La segona consisteix en preguntar-se quina és la raó per dedicar rànquings a les universitats històriques? Quin interès té? L’excusa de Shakespeare és bona, però insuficient. Entenc que, malgrat la desconfiança que la universitat pot generar a aquells que la volen controlar, és una institució que sobreviu, i amb salut de ferro, a la immensa majoria d’institucions que han tingut vocació de perdurar en el temps. És important destacar que aquestes vint-i-cinc universitats històriques citades estan totes per sota de les dues-centes millors del món. Som a prop del 12% de les més altes institucions d’educació superior i tenim més de 400 anys d’antiguitat. I si ens centrem en les universitats que tenen més de 200 anys, aquest percentatge s’incrementa notablement.

En conclusió, en aquest ofici fer-se gran és un bon indicador, com passa també en altres àmbits. Antiguitat universitària és, en molts casos i en el cas de la UB, sinònim de potència, força i capacitat, i no ho és de feblesa ni de passivitat. Quina és la clau d’aquest fet? No en tinc cap dubte: ser propietaris de les nostres decisions i saber què hem de fer.

Dit d’una altra manera, ara més que mai és imprescindible preservar la capacitat d’autonomia de les universitats. Aquesta és la clau de la corba de supervivència. Autogovern amb compromís i rendiment de comptes, és clar, però sempre garantint l’autogovern. Cal comptar també, sense excepcions, amb la participació de tots aquells actors a qui hem de donar explicacions del que fem, però el nostre referent d’autogovern són els més alts i nobles interessos de la docència i la recerca.

Quan assistim a les incerteses dels governs, de les administracions i dels partits polítics, quan veiem la manca de criteri en la gestió d’allò públic, quan s’afavoreixen interessos particulars en lloc de públics, quan hi ha actituds basades en el “tot s’hi val mentre no em perjudiqui”, potser convé recordar a aquells que encara no ens coneixen que nosaltres hem aconseguit fer-nos grans i també més forts i segurs. No tothom ho pot dir. Segur que ho podem fer encara millor, però alguna cosa hem fet bé per arribar fins aquí.

Si ens volen consultar ho farem amb molt de gust, perquè és la nostra feina i sempre hem d’estar oberts.

 

Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies